La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’enigma de Boris Johnson Els defensors de les llibertats temen una altra ‘dictadura de la bioseguretat’
Els ‘tories’ es pregunten quina mena de conservador és, fins i tot si és conservador
Als dos anys, si el desenvolupament és normal, els nens imiten els adults, s’entusiasmen amb altres nens, demostren cada cop més independència, tenen un comportament desafiador, saben els noms de persones conegudes, repeteixen paraules que han escoltat, classifiquen per formes i colors, troben coses encara que estiguin amagades, corren amb la pilota, comencen a córrer i a dibuixar línies rectes i cercles. Boris Johnson acaba de fer dos anys com a primer ministre del Regne Unit, però, en el seu cas, no es pot dir que res sigui realment normal.
Ja se sabia que el johnsonisme no existeix i que el premier britànic forma part del grup dels líders postideològics, sense una filosofia coherent, disposat a desplaçar-se cap a la dreta o l’esquerra tot el que calgui per agradar els súbdits i consolidarse en el poder. Ho ha demostrat durant la pandèmia, amb uns generosíssims programes d’ajuts més propis d’un govern socialista que d’un conservador, en què l’Estat s’ha tirat a l’esquena els sous dels treballadors de les empreses afectades per la crisi (molts dels quals es resisteixen a tornar als seus antics llocs, però aquesta és una altra història).
Però ara que pràcticament la totalitat de les restriccions imposades per combatre el virus s’han eliminat, Johnson sembla que s’ha encapritxat amb l’intervencionisme estatal i no és el conservador clàssic que s’imaginaven les bases tradicionals del seu partit. Que no afirma, com Ronald Reagan, que les deu paraules més temibles en la llengua anglesa és quan algú et diu: “Vinc de part de l’Estat i soc aquí per ajudar-lo”.
Els tories es pregunten quina classe de conservador és Johnson, o fins i tot si és un autèntic conservador, o un oportunista que s’ha vestit com a tal i està disposat a endeutar el país fins a les celles, abraçar la inflació i apujar els impostos el que faci falta per intentar igualar les regions més pobres del nord d’Anglaterra amb les més pròsperes del sud, deixar a zero les emissions de carboni, finançar l’atenció social a les persones grans, i construir milions de pisos accessibles perquè els joves puguin convertir-se en propietaris.
Els tories clàssics, defensors d’un Estat petit i la probitat fiscal, tremolen només de pensarho. Ja assumien que el seu líder era un paio incoherent, sense atenció per al detall, liberal i reaccionari en la mateixa frase, dèspota teatral, amb la personalitat potencial i l’ànsia de poder d’un tirà, però no amb l’impuls mecànic de reorganitzar la societat, deshonest tant en la política (cosa no és excepcional) com en la seva vida privada, sense la lògica d’un Descartes, la inventiva d’un James Watt o l’empirisme de Hume o Galileu, que tirava pedres des de dalt de la torre de Pisa per estudiar-ne l’efecte de la curvatura. Capaç de desafiar el dogma com Kafka, però no d’acceptar els errors. Però ara temen que la cosa sigui més greu, i la pandèmia hagi convertit Johnson en el capitost d’una dictadura de la bioseguretat, capaç de restringir llibertats fins ara sacrosantes amb el pretext de la salut. Exemple: l’exigència del passaport de vacunació per trobar feina, entrar a pubs i restaurants, anar al futbol, a les discoteques o al cinema.
Cap a on va Boris Johnson, en el segon aniversari de la seva arribada a Downing Street? Probablement ni ell mateix ho sap (se sap que en vigílies del referèndum del Brexit va escriure dos articles, un a favor i cap altre en contra, i fins a l’últim instant no es va inclinar pel primer, perquè era el que li obriria més portes). De moment està pujat a l’onada d’una coalició sui generis de tories (assumint que no tenen on anar) i de laboristes socialment conservadors, antiimmigració, nacionalistes anglesos, de bandera, llei i ordre, adoradors de l’Estat mainadera, que se senten còmodes com més decisions vagi prenent el Govern per ells i més redueixi el seu marc de llibertat individual.
Però aquesta coalició, que li va donar una majoria absoluta de vuitanta escons a les eleccions del 2019, ha començat a mostrar fractures i és molt dubtós que sigui sostenible. La pèrdua de l’escó de Chesham i Amersham, i la incapacitat de conquerir el de Batley, han estat un avís. Per a molts tories, l’endeutament, la inflació, la despesa pública massiva, l’intervencionisme estatal i les retallades de llibertats són anatema. Potser no tenen certament on anar, o potser en el fu
La dreta britànica tem que Johnson hagi agafat el gust a l’intervencionisme i a l’Estat mainadera
La coalició de ‘tories’ clàssics i laboristes antiimmigració serà difícil a l’hora de pagar la pandèmia
tur, si Johnson manté l’actual rumb, deixin el seu vot als liberals demòcrates (ara desapareguts), o s’abstinguin.
És veritat que la factura de la pandèmia és descomunal (450.000 milions d’euros fins ara, i n’hi haurà més), i que caldrà començar a pagar-la; que l’atenció a les persones dependents és un problema molt real, i fins ara ningú ha trobat la fórmula per finançar-ho; que els joves senten que tenen menys oportunitats que els seus pares o avis, i estan ressentits per les dificultats per poder comprar un pis, pel pes del deute de les matrícules universitàries, per la precarietat dels llocs de treball; que els jubilats es resisteixen a renunciar als seus avantatges, com l’increment anual de la pensió, i diuen que per a això han treballat i pagat impostos tota la vida; que l’eliminació de les emissions de carboni seria molt costosa. Però els crítics de Johnson, des de la dreta, consideren que ha de comportar-se com un conservador i estrènyer el cinturó al país en comptes de dilapidar-ho en projectes megalòmans com un tren d’alta velocitat, si més no fins a tornar el deute públic a nivells manejables. I que en qualsevol cas ha de deixar que sigui el mercat el que actuï, i no l’Estat.
A San Francisco, diuen els veïns que, en cas d’estar perdut, millor tirar costa avall que costa amunt. Per Johnson, de moment, la línia de menys resistència és la promesa (amb èmfasi en promesa, que de vegades dista molt de la realitat) d’un gran programa keynesià d’inversions en infraestructures per desenvolupar les regions del nord anglès, la pujada de l’impost de societats i les taxes de la Seguretat Social per finançar la pandèmia i l’assistència a dependents, però no l’IVA, el de la renda o el de successions i la reforma de les lleis de planificació urbana per construir pisos assequibles als suburbis. Tensar la corda i experimentar, sense cap ideologia ni entusiasme en les conviccions, fins i tot veure fins on pot arribar per aconseguir el vot dels joves sense perdre el dels jubilats, el dels exlaboristes sense perdre el dels conservadors tradicionals. Donar les batzegades que faci falta, amb el peu al fre i la possibilitat de fer marxa enrere. En el fons està en mig de la guerra entre dos capitalismes, el que accepta certes regulacions a la recerca de l’estabilitat, i el que considera il·legítim tot el que va en contra del benefici.
Però en un moment donat haurà d’escollir. El principi que l’energia no es crea o es destrueix, només es transforma, és també aplicable a la política. No tothom pot estar content, els interessos d’uns i d’altres són oposats. Els qui han treballat amb Johnson diuen que és molt indecís, que deixa les decisions per a última hora, i quan finalment fa alguna cosa no sap el que està fent. Potser canvia al Partit Conservador, i al país, o potser, més probablement, faci alguna cosa tan típicament anglesa com una revolució sense emancipació, que alteri l’ordre establert per deixar-lo igual, amb el cost econòmic per als qui es van rebel·lar.c