La carn i els ossos

Hi ha un refrany català que caldria obligar a memoritzar a qualsevol individu que vulgui liderar (un govern, una empresa, un club esportiu, una associació, etc): “Qui es menja la carn, que rosegui els ossos”. El saber popular resumeix molt bé el que els savis denominen les servituds de la responsabilitat última. Qui gaudeix dels privilegis del comandament ha d’assumir, per força, les càrregues ingrates que això comporta. El líder que no ho fa corre el risc de perdre tota autoritat i d’estavellar-se contra la seva ombra. La carn i els ossos: la doble cara del lideratge. Una vella veritat que avui obliden, per exemple, alguns càrrecs públics que es fotografien sense mascareta en tiberis privats i obliden que l’exemplaritat forma part del seu contracte amb els electors. Estranya època en què cal recordar coses bàsiques.

Suposo que el president Aragonès coneix aquest refrany. Avui no serà present en la reunió de la comissió bilateral Generalitat-Estat, a Madrid –no ho han estat mai els presidents–, que hauria de servir per desencallar molts assumptes que tenen a veure amb la gestió diària, sobretot alguns incompliments reiterats del Govern central; en la trobada d’avui estan en joc diversos aspectes relacionats amb el benestar de la gent.

Aragonès no va voler anar a la conferència de presidents autonòmics de divendres a

Salamanca –però allà sí que li corresponia estar–, amb la presència de Felip VI; els arguments d’Aragonès per fer campana eren semblants als que van adduir el president gallec i d’altres, que hi van anar, malgrat tot. A Palau van decidir que no farien l’esforç de rosegar els ossos de la foto de grup amb el monarca, però avui es menjaran el bistec (veurem si gran o petit) de la comissió bilateral.

Governar també inclou fer coses que no venen de gust. Abans i ara. Si ets un dirigent independentista (disposat a fer política) que tens al retrovisor l’article 155, el discurs del cap d’Estat del 3 d’octubre del 2017, la condemna del Suprem i la investigació del Tribunal de Comptes, els ossos que has de rosegar són molt durs i d’una mida considerable. Quin remei. La CUP, per exemple, pot prescindir dels ossos, encara no ha tingut mai a les mans cap conselleria de la Generalitat; la creu d’aquesta cara és que els anticapitalistes tampoc no tenen a l’abast la carn. ERC i Junts no poden simular ser com els cupaires, sobretot els republicans, socis preferents del PSOE a Madrid.

Que la conferència de presidents autonòmics hagi tingut poca substància executiva (i hagi estat una desfilada de monòlegs) no maquilla l’error estratègic d’Aragonès de saltar-se-la. Perquè els gestos d’un governant han de ser fàcilment compresos, no només per la seva parròquia, sinó per la majoria. I crec que molts catalans no han acabat de veure els beneficis de deixar buida la cadira en aquests moments.

ERC i Junts no poden simular ser com els cupaires, sobretot els republicans