Els primers Adelphi

S’ha mort l’editor italià Roberto Calasso, un dels grans de la cultura europea. A Espanya és conegut sobretot per l’amistat i sintonia literària que ha mantingut amb Jorge Herralde, del segell Anagrama. Calasso i Herralde (ara amb Silvia Sesé) han aconseguit l’ideal de guiar diverses generacions de lectors, que confien en la seva brúixola. Amb Isabel Obiols, aquesta capacitat d’orientació està contribuint al nou cànon de la jove narrativa catalana (Llibres Anagrama).

Busco els volums que guardo d’Adelphi. Agafo Il cavaliere e la morte de Leonardo Sciascia. Vaig aprendre a llegir italià amb aquest llibre. Era l’any 1992 i estava passant uns mesos a Roma, escrivint una novel·la, hostatjat en un convent perdut a Monte Mario, a l’extraradi nord de la ciutat, enmig de descampats, prop del famós Policlinico Gemelli. A les tardes visitava Roma, però als matins i els vespres llegia i escrivia en una habitació amb olor de resclosit, des d’on veia un ramat d’ovelles pasturant (potser la seva llet quallava en esplèndid pecorino, que no pocs entesos situen per damunt del parmigiano). L’habitació era al costat de la cuina. Una gloriosa mamma que guisava per als frares em va ensenyar les beceroles d’italià i tot el que sé de cuina italiana. Amb ella vaig descobrir que la pasta és infinita.

Una tarda, en una llibreria de segona mà, vaig trobar un gran fons d’Adelphi. Kundera, Schopenhauer, Kraus. Però el primer va ser el de Sciascia. Sabia que usava un vocabulari sobri, accessible a un neòfit com jo, armat d’un bon diccionari. Obro ara el llibre i veig les pacients anotacions d’aleshores. Va d’un policia que està malalt i ha d’investigar l’assassinat d’un senyoràs. Els indicis aparents porten a un grup identificat amb la Revolució Francesa. La investigació del policia, que respon al burocràtic nom de Vice, és narrada amb una trama senzilla, sense les pistes falses, el ritme trepidant o els efectismes de la novel·la negra d’ara (la de Jo Nesbø, per exemple). A la paret de tots els despatxos on s’ha assegut, el vicecomissari hi penja sempre una reproducció d’El cavaller, la mort i el diable de Dürer. Li semblava que amagava l’enigma humà dels afers que investiga. Però ara, desolat i malalt, pensa que el diable ho ha deixat córrer. Del mal, els homes ja en saben més.c

La gloriosa cuinera dels frares em va ensenyar que la pasta és infinita