La Vanguardia (Català-1ª edició)
En favor de l’alegria racional
La Sagrera i Glòries per acabar, l’L9 del metro fent via a un ritme pausat, el nou Clínic empantanat en la discussió sobre on fer-lo. Això només a Barcelona. Preguntem-nos: estem impulsant els projectes públics d’infraestructures al ritme d’acabament més adequat per les necessitats i les oportunitats del moment?
La resposta no és fàcil, encara que des del punt de vista dels principis el criteri és clar: un projecte ben definit que en el moment zero s’ha decidit que val la pena, en el sentit que genera beneficis superiors als costos, s’ha d’executar, minimitzant els costos de construcció però tenint en compte que no disposar del seu ús durant tot un any és un cost. És a dir, fer-lo en dos anys en comptes d’un, o en tres en comptes de dos, només està justificat si el ritme més tranquil porta un estalvi del cost de construcció que supera el benefici social per l’ús perdut al segon any.
El càlcul del cost és, reconeixem-ho, una cosa delicada ja que està necessàriament lligat al mecanisme de finançament. Hi ha projectes (autopistes de peatge) en què la intenció és que la construcció s’autofinanci amb ingressos futurs. Llavors el projecte s’ha de construir a la màxima velocitat compatible amb aquest autofinançament. Però en els projectes que no en tenen la intenció, que són la majoria, hi entra un altre factor: s’han de finançar amb impostos, de cop o per la via d’un endeutament que s’haurà de tornar. Depenent del context fiscal, això podria recomanar una velocitat d’execució que no sigui la màxima possible però sí relativament ràpida.
Aquesta és la teoria. A la pràctica tenim episodis que poden distorsionar, possiblement molt i en direccions oposades, aquest quadre. Una són els rampells d’exuberància. Recordem una primera dècada d’aquest segle caracteritzada per una activitat constructora molt notable, fins i tot frenètica. Tant del sector privat, en la promoció d’habitatges, com del públic, en la d’infraestructures de tota mena. Van ser els temps de l’exuberància irracional (Greenspan dixit) i dels finançaments estructurats. La febrada es va iniciar i va prosperar al sector privat, però el públic se’n va encomanar. Era irresistible xutar la pilota cap endavant recorrent als crèdits estructurats extrapressupostaris. En si mateix això no és dolent. Potser sense la crisi que va venir, conseqüència de la bombolla privada, els projectes iniciats s’haurien pogut finalitzar al ritme previst. Però amb la crisi vam quedar atrapats, i hem hagut de patir la pèrdua que representen, per exemple, els recursos literalment enterrats de l’L9. Així hem après que és bo controlar els estats d’ànim saturats d’adrenalina.
La distorsió oposada la vivim des de la crisi del 2008. En part perquè primer ens ho va imposar Europa, i en part perquè després hem interioritzat un tarannà d’extrema prudència, hem basculat cap a un règim de finançament d’infraestructures sense recórrer al crèdit: les obres es fan al ritme que permeten els pressupostos del finançador públic i, com que de projectes vàlids i ben definits no en falten, el que acabem veient són molts projectes iniciats (no necessàriament encara en obres) progressant a pas de tortuga. Confesso que la motivació per a aquest article va ser llegir que si tot va bé la Model la tindrem reconvertida no abans del 2030.
Crec que hauríem de moure’ns cap a un equilibri que doni més pes a la rapidesa. La Unió Europea ho ha fet. S’ha mogut –ja veurem fins quan– cap a una actitud més tolerant amb l’endeutament pressupostari i, m’atreveixo a dir, amb l’endeutament extrapressupostari per la via de la intermediació privada o semipública (del BEI, per exemple). Tinguem present que ben bé la meitat dels Next Generation seran crèdits. D’altra banda, però amb la mateixa arrel, aquests són temps de tipus d’interès molt favorables. Tot empeny en la direcció de basar-se en el crèdit per a projectes vàlids, a fi i efecte de poder-los endegar però també de completarlos en períodes relativament curts. No voldria que tornéssim a l’exuberància irracional, però crec que una mica més d’alegria racional seria indicada.
Històricament ens ha agradat construir a cop de terminis marcats per grans esdeveniments. Potser, si ens els concedeixen, ho tornarem a fer amb els Jocs d’hivern. En tot cas, el que ja és segur és que podríem aprofitar que la Unesco i la Unió Internacional d’Arquitectes ens acaben de proclamar capital mundial de l’arquitectura l’any 2026 per fer-ne una gran fita. Un avantatge seria que per si mateixa la fita no necessita infraestructures de les que després no sabem què fer-ne. Només demanaria accelerar el ja previst, i una certa cura per la qualitat arquitectònica i urbanística. La qual cosa no estaria gens malament.c
Hauríem de moure’ns cap a un equilibri que doni més pes a la rapidesa; la UE ho ha fet