Gespa artificial

El meu veí ha posat gespa artificial al jardí. “Que maco”, diu la meva mare amb to interessat. “Que bonic que ha quedat. Que còmode, ara no s’haurà de preocupar per les fulles i les herbes”, sembla ser el consens general. Ecològicament, és terrible.

Pel simple fet de tenir un jardí, estàs mantenint un ecosistema. Si ets original i no t’estàs copiant del veí, pots tenir un ecosistema únic en quilòmetres. El jardí de casa els meus pares és únic a la urbanització. Vam posar plaques de pissarra negra al terra i vam omplir els buits amb Soleirolia soleirolii.

“Quin jardí més maco”, és la clau. No és un jardí. És un tros de terra estèril.

Van anar apareixent altres plantes al jardí dels meus pares. Allò que vam plantar va aconseguir, al llarg dels anys, acumular una quantitat d’humitat impressionant. Ara hi ha més Dichondra micrantha que Soleirolia soleirolii, però no fa nosa, i això són coses de la successió ecològica. Ambdues retenen una quantitat bestial d’humitat. Ens ha aparegut una espècie de falguera que nosaltres no hem plantat, i que ningú del veïnat té al seu jardí: Adiantum capillus-veneris. És preciosa. Cada dia venen ocells a picar entre les herbes. Gafarrons. Merles. Al vespre sempre surten llimacs i caragols. I això només és el que veig a simple vista.

Al jardí del meu veí no hi creixerà res, per molt verd que sigui. La gespa artificial fa honor al seu nom, i no hi apareixerà cap forma de vida.

Tenir un jardí en un ambient urbà és un compromís amb la natura. Un jardí és un petit oasi per als animals assedegats i afamats, siguin de la mida que siguin. No podem pretendre que la fauna es quedi al marge de les nostres vides quan continuem aprovant la construcció d’urbanitzacions cada cop més endins de la natura, perquè la gent vol tenir la natura a prop, però ei!, no quan et toca escombrar les fulles o podar les branques. Per què fer-ho quan pots tenir gespa artificial, i ben maco que et queda? Ben natural. Ben mort.

Judit Castaño Abad