La Vanguardia (Català-1ª edició)
La llei d’habitatge s’encalla mentre el sector exigeix un marc estable
Catalunya, la més impugnada, espera que a la fi la nova norma imposi seguretat jurídica
El Govern espanyol se n’anirà de vacances sense haver aconseguit acordar un esborrany de la llei integral d’habitatge, que ha de ser el primer estatal en democràcia. Va ser bandera electoral d’Unides Podem i una condició de l’acord de coalició. Havia d’arribar al consell de ministres aquest mes però les setmanes han anat passant una rere l’altra sense que s’aclareixin les desavinences entre els dos socis. És més, tot indica que no es podrà aprovar aquest any.
L’habitatge s’ha convertit els últims 15 anys en una trinxera ideològica a Espanya, amb una onada regulatòria que uns veuen com un atac sense caserna a la propietat privada i altres com l’assignatura pendent per garantir un dret constitucional.
Les comunitats han marcat el camí. “L’immobilisme de l’Estat davant la crisi de les hipoteques les ha obligat a prendre la iniciativa per protegir els més vulnerables. És cert que tenen la competència en habitatge, però això en altres àmbits no ha impedit que l’Estat s’impliqués”, apunta Natalia Caicedo, coordinadora de l’Informe de Comunitats Autònomes anual de l’Institut de Dret Públic i professora de Dret Constitucional.
Des del 2000 s’han aprovat 87 lleis i decrets llei sobre habitatge, dels quals només sis han estat estatals. L’activitat legislativa es dispara amb la crisi del 2008, tot i que el pic més gran és el 2020, amb nou textos per protegir les llars que veuen com cauen els seus ingressos amb la pandèmia.
El problema ve de lluny. Els últims 35 anys el preu de l’habitatge ha crescut un 659%, davant el 291% dels sous. La bretxa per accedir a la propietat posa més pressió encara sobre el mercat del lloguer. En paral·lel, el drama dels desnonaments: des del 2008, 796.000 famílies han perdut la seva casa per una execució hipotecària. Un 44,7% es van concentrar entre el 2009 i el 2012.
El primer trimestre del 2021, hi va haver 11.000 desnonaments per hipoteca o lloguer, malgrat que el Govern espanyol va decretar una moratòria. Només poden acollir-s’hi els qui acreditin que estan en situació de vulnerabilitat com a conseqüència de la covid. Contra aquest mur va topar Toni Sobirà, un informàtic de 56 anys del barri barceloní de Sant Gervasi, que feia mig any que no podia pagar el lloguer quan va arribar l’estat d’alarma. “Vaig anar als serveis socials però van considerar que els meus problemes no estaven relacionats amb la pandèmia i no vaig poder accedir a cap ajuda”, detalla. El sindicat d’habitatge va frenar dues vegades el seu desnonament fins que el 5 de juliol s’hi van presentar els Mossos i el van obligar a abandonar el que durant 26 anys –pagant rigorosament– va ser la seva llar.
Els últims anys, tretze comunitats han respost al desafiament amb lleis integrals, d’ambició desigual. Les de Galícia, Cantàbria o les dues Castelles no donen prioritat a la funció social de l’habitatge, ni plantegen l’expropiació forçosa a grans tenidors o les sancions per pisos buits. Astúries i Madrid són els únics que no tenen cap llei.
A l’altre extrem, Catalunya i el País Basc. “La primera llei autonòmica que va remoure el panorama va ser la catalana del 2007, que va innovar quan va concebre l’habitatge com un servei social d’interès general i va articular mesures contra l’assetjament immobiliari. Després ha arribat una segona generació de lleis, més ambiciosa, que prova de configurar un autèntic dret subjectiu a l’habitatge amb garanties, com la llei basca del 2015 o la valenciana del 2017”, destaca Marcos Vaquer
Caballería, catedràtic de Dret Administratiu a la Universitat Carles III.
La noció de “dret subjectiu” és un punt d’inflexió, assenyala Jaime Palomera, doctor en antropologia i investigador en habitatge de La Hidra i la UAB, a més de portaveu del Sindicat de Llogateres, que reivindica el paper clau de l’activisme a Catalunya. “El dret a l’habitatge està reconegut a l’article 47 però, a diferència d’altres constitucions, no com a dret fonamental. Els bascos són els primers que equiparen l’habitatge amb la sanitat o l’educació”, subratlla Palomera, a qui li agradaria veure aquest terme a la llei estatal.
“Els ciutadans tenen el dret a exigir-nos que els donem habitatge de lloguer i si no els en donem hem d’ajudar-los a pagar un lloguer lliure. Això es tradueix que la meitat del parc del lloguer basc està intervingut, ja sigui perquè és públic o perquè es paga amb ajuts”, assenyala Mario Yoldi, director de Planificació i Processos Operatius d’Habitatge al Govern basc.
Euskadi és una raresa a Espanya. Ha apostat pel model alemany: només hi ha habitatge públic de lloguer. Té actualment el segon parc públic del país, per darrere d’Andalusia, amb quatre vegades menys població. “Tenim 30.000 habitatges però en necessitem molts més. Hi ha 60.000 llars amb demanda de lloguer públic. Sabem que no hi ha miracles i que es necessita paciència. El meu ideal és Viena, on sobre un parc de 750.000 habitatges, més de mig milió són públics. Però ells fa cent anys que van optar per lloguer social. Nosaltres només en fa 20... Són polítiques que donen fruit a llarg termini i molts polítics no resisteixen aquesta pressió”, assenyala Yoldi.
Catalunya ha estat pionera en mesures com el control del preu del lloguer, el dret de tempteig i retracte (l’administració pot igualar l’oferta i quedar-se un habitatge que un banc o fons d’inversió ven després d’una execució hipotecària) o l’obligació per als grans tenidors (al principi només entitats financeres, ara també persones físiques) d’oferir lloguer social per a persones vulnerables.
A Barcelona, la família propietària d’un immoble al carrer Floridablanca ha estat multada amb
En els últims 35 anys els sous van créixer un 291%, mentre el preu de l’habitatge ho va fer un 659%
El primer trimestre de l’any hi va haver 11.000 desnonaments malgrat que hi havia una moratòria