La Vanguardia (Català-1ª edició)
Barcelona i Madrid afronten el problema per vies oposades
180.000 euros per assetjament immobiliari i a més obligada a cobrar un lloguer social als llogaters. “Ells pagaven 850 euros, si la propietat s’hagués assegut a negociar i hagués acceptat fer les reformes que ells reclamaven, ara estaria probablement cobrant un lloguer de 900, en lloc dels 265 imposats pel jutge”, diu Palomera.
“Cal tenir en compte que la problemàtica no és igual a tot arreu. Algunes comunitats han legislat molt menys, però és que la seva situació és a anys llum de Madrid i Barcelona, on hi ha situació de veritable emergència habitacional”, relativitza Yoldi, que al capdavant de l’Observatori Basc d’Habitatge realitza anàlisis comparatives entre comunitats autònomes. És el cas d’Astúries, assenyala. No té llei, però la seva administració té recursos per atendre les seves necessitats.
Madrid “té una problemàtica enorme, només comparable amb la de Barcelona, però el seu plantejament és una política absolutament liberal, en la qual amb prou feines hi ha intervenció pública. És més, ha fet enrere la poca que tenia, ha venut propietat pública i aprovat polítiques molt generoses amb la propietat privada”. Després de la seva aclaparadora victòria electoral, Isabel Díaz Ayuso acaba de modificar la llei del terra per impulsar la inversió, però els seus detractors l’acusen de donar barra lliure als promotors i tornar en el pitjor dels casos dels dies de la bombolla.
Que l’habitatge és un terreny explosiu ho demostra una xifra: des del 2013, el Govern espanyol ha presentat 14 recursos davant el Tribunal Constitucional (TC), ja fos per invasió de competències o atemptar contra la propietat privada. Tots els recursos van ser presentats pel PP, menys l’últim contra la llei catalana del 2020, del Govern Sánchez.
Andalusia, Navarra, les Canàries, València, País Basc, Múrcia, Extremadura, Aragó i Catalunya (quatre vegades) han vist impugnades les seves iniciatives. Sovint, tombades. “La doctrina del TC sobre els drets socials en general, i en particular sobre l’habitatge, és més aviat regressiva i no n’afavoreix el desenvolupament ni efectivitat”, lamenta Vaquer.
Les coses, tot i això, s’han mogut, apunta Caicedo. El martelleig de les autonomies ha obligat el TC a suavitzar els seus postulats. El 2013 Andalusia (llavors a mans socialistes) va aprovar per decret l’expropiació temporal forçosa d’habitatges buits als bancs, que el PP va recórrer. “La sentència, desfavorable, arriba el 2015. En aquell moment, el Tribunal analitza la llei navarresa del 2013. I, mentre prepara la sentència, arriben les lleis catalana, basca i aragonesa. A les sentències del 2018, el TC matisa substancialment la seva posició, i té molt a veure que ja són algunes les autonomies que han aprovat lleis en la mateixa direcció”, interpreta aquesta constitucionalista.
Una llei estatal serviria per donar seguretat jurídica a autonomies com Catalunya, les lleis de la qual han patit impugnacions constants, assenyala Carme Trilla, que va ser secretària de Vivienda de la Generalitat i artífex de la llei del 2007. També permetria, afegeix, establir un mínim comú de totes les comunitats autònomes. “A Catalunya la llei estatal poca cosa li representarà, el que farà és recollir molts temes que aquí ja tenim des de fa anys. Però marcarà un llistó bàsic per als ciutadans on no s’ha legislat”.
“És molt important tenir un marc comú i estable que doti de seguretat jurídica el lloguer. Les diferències entre territoris causen confusió i generen desconfiança en propietaris i inversors; cosa que pot redundar que el mercat no desenvolupi l’oferta necessària, sobretot en el rang de preus assequibles”, explica Beatriz Toribio, directora general de l’Associació de Propietaris de Vivenda de Lloguer. Critica que “mentre algunes comunitats han apostat per mecanismes ineficaços com ara el control de preus o l’expropiació a grans tenidors, altres territoris han escollit la via del desenvolupament de l’oferta amb la col·laboració publicoprivada. Aquesta és la via per la qual hem d’apostar “.
Des del 2013, el Govern espanyol va recórrer 14 vegades al TC per defensar competències o la propietat privada
Trilla creu que seria un error que Podem i PSOE negociessin d’esquena al PP. “Si no és una llei d’ampli consens no servirà de res, serà impugnada i la batalla continuarà. I això causa incertesa. Els inversors se’n van i els llogaters també en surten perjudicats”, adverteix l’experta.
També la lluita contra els desnonaments depèn d’una llei estatal, la d’enjudiciament civil . “Ha d’actualitzar-se i convergir amb Europa. Mentre allà s’avança perquè els tribunals facin una ponderació de drets, aquí tenim una de les lleis més garantistes amb la propietat. Els mateixos jutges ens ho diuen: estan obligats a executar-los sense mirar la lletra petita”, lamenta Palomera.