La Vanguardia (Català-1ª edició)
Bonhomia
El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix bonhomia com a “condició de qui és un bon home. Simplicitat amable”. Veig Juan Farrán en aquesta definició. Professionalment, un número u. De Gra, el poble de la Segarra on va néixer, a Madrid, per estudiar Dret i Ciències Polítiques i Econòmiques; a Barcelona, per ser en el grup de nanos joves, sota les ordres d’Antonio Valero, que començaven a treballar en el que seria l’IESE.
D’allà a la Universitat de Harvard per fer l’ITP. I una altre cop a Barcelona, a fer classe, investigar i fer consultoria en empreses. I, pròxim a l’edat de jubilació, a Rússia, per col·laborar en l’organització d’una escola de negocis.
En tot això, una característica comuna, la bonhomia a què m’he referit en el títol. No em vaig poder enfadar mai amb ell. Vam tenir alguna diferència d’opinió, però sempre em guanyava, somrient i parlant en veu baixa.
En Juan va ser un model de la barreja harmònica de les coses grans amb les petites. Segons explicava ell mateix, el primer que va fer, quan es va incorporar a l’IESE, va ser contractar tres persones que es van revelar fonamentals en crear l’ambient de cortesia, d’amabilitat i de viure els detalls petits que es volia que, des del principi, tingués l’IESE. Els tres fitxatges van ser: Miguel Calzada com a conserge, Antonino Ribera com a encarregat del bar i Pablo Manzanares com a jardiner. En Juan va contractar en Pablo a la lleteria on treballava. Coneixia en Miguel perquè era de Guissona i l’Antonino perquè algú l’hi va recomanar, tot afegint que havia servit Alfons XIII.
Continuant amb els detalls petits, en Juan deia que el dia abans de la inauguració del Programa va estar ajudant a escombrar la biblioteca, “recordant aquells anys de la meva joventut quan a l’estiu ajudava a escombrar l’era de la trilla, on se separava el blat de la palla”.
En Juan era així. L’home de la visió àmplia, dels grans objectius i de la cura afectuosa per les coses petites.
La seva estada als Estats Units per fer l’International Teachers Program va servir per a moltes coses. Quan uns anys després, el gran canceller de la Universitat de Navarra declarava doctor honoris causa el professor Ralph M. Hower, jo recordava el que m’havia explicat en Juan: que els Hower no podien permetre que el matrimoni Farrán i la filla petita passessin sols el Nadal a Boston.
La foto de les dues famílies, amb en Ralph assegut a terra, és tota una delícia. I divertidíssim l’espectacle de veure el doctor honoris causa, el matrimoni Farrán i el matrimoni Abadía de quatre grapes al menjador de l’hotel Tres Reyes, a Pamplona, buscant amb compte la lent de contacte que li havia caigut a en Ralph.
En Juan va ser autoritat en agribusiness, on va empalmar el món científic amb els seus orígens en aquell poblet de la Segarra. I el 1993, a Rússia!, en un programa d’assistència tècnica de l’IESE. En Juan m’explicava, divertit, que tenia un xofer, ex KGB, que el portava a missa.
Se’ns ha mort un home bo. Llest, intel·ligent, treballador. Persones així són una riquesa per a la societat i per a la part de la societat –on m’incloc jo– que té la sort de coneixe’ls de prop. Bon catòlic, ja s’ha trobat al cel amb la Rosa, la seva dona, “protagonista de la meva vida”, segons deia la dedicatòria que va escriure en un llibret apassionant sobre els orígens de l’IESE. Descansi en pau.
Va ser una autoritat en ‘agribusiness’, en què va unir el món científic amb els seus orígens, el poble de Gra