La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un FITZGERALD mai vist
La visió d’una nova dona desorientada, principal atractiu dels inèdits de l’autor
Un home elegant amb barret blanc es passeja aquests dies per les lleixes de novetats de les llibreries. És Francis Scott Fitzgerald (18961940), tan seductor com sempre. Ens ofereix algun text mai vist i altres de ja coneguts però amb matisos nous. A més dels nou relats de Todos los jóvenes tristes (Malpaso), hi ha la selecció de Cuentos (Austral), els de L’ensorrament/ Retorn a Babilònia (EnSiola), sis edicions diferents d’El gran Gatsby (a Siruela, Alianza, LaButxaca, Cátedra, Austral i Alma, sense comptar la reedició del manga de La Otra H), la seva primera novel·la En aquest costat del paradís (Navona)... Fitzgerald ha tornat.
Todos los jóvenes tristes és un recopilatori de contes que n’inclou quatre d’inèdits en castellà: Fiesta de bebés, El componedor, Sangre caliente y fría i Las cuarenta cabezadas de Gretchen. A tall d’introducció s’inclou l’article Cómo vivir con 36.000 dólares al año, en què l’autor explica com s’administra amb luxe de detalls: el que paga a la seva mainadera, els estalvis, les despeses de la llar, els plaers... Els que vulguin rastrejar la seva narrativa breu també disposen de Moriría por ti (Anagrama), que fa tres anys va treure a la llum més inèdits. I DeBolsillo té dos volums de contes.
Antonio Golmar, traductor de Todos los jóvenes tristes, destaca “una cosa a què no se li fa gaire atenció, que és la seva visió de les dones. Retrata una societat que està canviant, en què elles s’han arrencat una pell d’èpoques passades, molt lligada als valors de la religió, però que encara no se n’han posat una de nova i quan surten al carrer es cremen. Hi ha dones amb uns problemes enormes: no saben com es porta una casa, com entendre’s amb el marit, com cal criar els fills, elles el que volen és fer una altra cosa, avui ens semblen temes quotidians, però llavors suposava una absoluta novetat. Aquests inèdits se centren en elles, persones molt interessants, que de vegades acaben malament, amb problemes mentals, gent que no se sap espavilar, que tenen diners però els falten referències”.
Els diners hi són molt presents. “L’aspiració a més, el cotxe i la segona residència, el que gasten en menjars, begudes... tot el consumisme, la publicitat. És la nova classe mitjana dels suburbis urbans, aquesta falsa burgesia. Hi ha tensió: en una festa en què tots volen ser molt educats acaben a cops”.
Per Golmar, en el terreny literari el temps ha donat la raó a Fitzgerald: “El seu estil és el que ha triomfat, l’anglès que es considera culte ha anat cap a ell: sincopat, concís, amb el·lipsis, eliminant conjuncions...”.
El Fitzgerald dels contes, prossegueix, “tracta tot el tema de les relacions, sobretot les romàntiques, que semblen molt supèrflues però no ho són, és a dir, la relació ho és però els seus protagonistes no, perquè aspiren a alguna cosa més. Això és molt actual, en una època en què tothom es crea avatars a les xarxes socials. Fitzgerald ens diu que, malgrat això, no som tan frívols com ens volen fer creure”.
Per la seva banda, Jesús Ferrero acaba de traduir, amb Hugo Castignani, El gran Gatsby per a Siruela. “Era el meu somni i s’ha complert”. “Les primeres versions en castellà –prossegueix– no van respectar la puntuació de Fitzgerald, la van academitzar. Una altra cosa: al final de la novel·la, en comptes d’orgàsmic –un adjectiu que fa referència al plaure immediat– hi van posar orgiàstic, perquè la primera paraula els sonava molt forta, tot i que a mi m’ho sembla més la segona. Hi va haver més adjectius canviats, segons la moral de l’època”. Partint de l’edició canònica dels anys cinquanta, el principal repte de Ferrero ha estat “traduir la musicalitat, que significava atendre les rimes internes. Moltes vegades no sabem per què un paràgraf funciona bé, però si comproves les rimes ho entens”.
“Les seves dones s’han arrencat la pell d’èpoques passades, però no en tenen d’altra i al carrer es cremen”
Recuperen la portada de ‘Gatsby’ de l’edició original als EUA, obra del barceloní Francis Cugat
“Fins als seixanta –assenyala Ferrero– va ser considerat un autor menor que escrivia per als rics i famosos, se li van llançar tots aquests tòpics execrables. És un escriptor excel·lent, les seves obres tenen dues lectures, una de més profunda i moral i una altra de superficial, com de novel·la romàntica. El gran Gatsby és plena d’omissions que el lector ha d’omplir per arribar-hi en profunditat, és una novel·la com la punta d’un iceberg. Té dues lectures fins i tot oposades: per a uns representa l’esplendor del somni americà i per a d’altres la ruptura. Fitzgerald va aprendre l’ofici de novel·lista a Henry James, i beu del poeta T.S. Eliot, un altre mestre de les omissions; de fet, el llibre evoca els temes de La terra eixorca”.
Així, la novel·la presenta un subtext amb temes no evidents a primera vista, com ara la bisexualitat d’alguns personatges o l’origen criminal de la riquesa. “La riquesa de Daisy i Tom Buchanan està totalment blanquejada al llarg de generacions, però Gatsby s’ha fet ric en cinc anys”.
“Als anys seixanta també va ressuscitar perquè semblava que la novel·la parlava d’aquella època, passa en moments de vaques grasses. Jo recordo la moda Gatsby en als primers setanta, la gent es posava vestits rosats, coincidint amb el film de Robert Redford”.
L’edició de Siruela ofereix una portada històrica: la il·lustració original dels Estats Units, elaborada pel català Francis Cugat (1893-1981) –germà gran del músic Xavier Cugat–, un guaix surrealista titulat Ulls celestials, pel qual va cobrar 100 dòlars i que avui es troba a la universitat de Princeton. “El dibuix es va fer mentre Fitzgerald encara escrivia –recorda Ferrero–, i va influir en la redacció”, ja que a l’escriptor li va agradar tant que va demanar al seu editor: “Per l’amor de Déu, no li passis a ningú aquesta coberta que ja has reservat per a mi. Ja forma part del llibre. He escrit a partir d’ella”. Tot indica que aquells ulls que floten en l’aire són, a la novel·la, els ulls de la tanca publicitària del doctor T.J. Eckleburg, un símbol de l’obra.
Es van rodar pel·lícules d’El gran Gatsby el 1926, el 1949, el 1974 i el 2013, i ara Hollywood prepara una sèrie. Segons el productor i guionista, Michael Hirst (Los Tudor o Vikingos), tindrà “un enfocament modern en qüestions de gènere, orientació sexual o raça”, incloent-hi el punt de vista de les comunitats afroamericanes dels anys vint. “El problema –opina Ferrero– és que les versions cinematogràfiques es van saltar els moments més espinosos de la novel·la. Potser una sèrie es pot atrevir a desenvolupar-los”.c