El discòbol i el bibliòfil

Hereu de la roda, el disc causa fascinació en l’ésser humà. Una de les escultures més belles de l’antigor és la del discòbol, que Miró va fer en bronze fa dos mil cinccents anys. L’original no es conserva, però les còpies romanes han servit de baula perquè avui el continuem admirant. Al Museu Britànic se n’exposa una còpia en marbre. Amb els discos hem creat jocs com el frisbee, als plats voladors dels extraterrestres els donem aquesta forma bombada i si ens endinsem en el món de la música, llavors el disc és el rei. La paraula l’heretem del grec a través del llatí i no té més misteri que l’evolució fonètica habitual. És d’aquells mots que perduren en el temps i l’únic que hem fet és afegir-hi significats.

Avui quan es parla de disc la primera associació és amb la música. Primer hi va haver els discos de pedra, que van ser substituïts pel microsolc, fent servir materials plàstics, concretament de clorur de polivinil, i després van arribar els discos compactes, de lectura òptica. La primera vegada que l’àvia va posar un disc compacte, quan es van acabar les cançons, el va treure de l’aparell reproductor i li va donar la volta. Era el que sempre s’havia fet amb els discos i hi va aplicar la mateixa lògica, tot i que els compactes només tenen una cara reproduïble.

A les cases van substituir la discoteca de gran format pels CD, que ocupaven força menys. Fa vint anys, un dia li vaig voler posar a la meva filla un tema de Pink Floyd i, com que no el tenia en CD, li vaig treure la pols al plat, vaig remenar al fons de l’armari on amagava els discos

Vaig remenar al fons de l’armari on amagava els discos de clorur de polivinil i el vaig treure de la funda

de clorur de polivinil i el vaig treure de la funda. Quan el va veure, va exclamar: “Quin disc més gros!”. Tot i la grandària, li vaig explicar que hi cabien les mateixes cançons que en un CD –de fet, menys– i que n’hi havia a les dues cares.

Quan van arribar les plataformes de reproducció en línia, vam desar els CD i vam guanyar encara més espai a les prestatgeries. A casa, els llibres es van escampar com taca d’oli. Un biblo, o una cosa semblant, és la paraula que hauríem de fer servir seguint la lògica del disc. Però els romans van canviar el biblios grec pel liber llatí –l’escorça dels arbres on escrivien– i ara és el mot que fem servir. Com recordava fa uns dies Josep Ramoneda, de Grup 62, el llibre en paper ha demostrat que és un objecte perfecte: no es veu afectat pel pas del temps ni els canvis de moda. Amb els discos, en canvi, ara tornen els plats, els discos grossos que deia la meva filla ara els anomenen vinils, i en algunes cases hauran de fer lloc per tornar-hi a encabir aquests objectes que els que som d’una altra època ja havíem donat per morts i enterrats. A casa meva, però, els llibres no pensen cedir ni un centímetre a aquesta nova moda. Cadascú té les seves manies.