La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els instants i els anys
Garry Winogrand i Nicholas Nixon protagonitzen un diàleg fotogràfic al centre KBr
Quan la Fundació Mapfre va presentar la seva programació, em va estranyar la reiteració que semblava que significaven les exposicions de Garry Winogrand i de Nicholas Nixon, dos fotògrafs que ja havien estat objecte de diverses mostres importants a Barcelona. Vaig pensar en aquelles reflexions de Buñuel sobre la importància que Espanya sol concedir als autors dels Estats Units, mentre s’ignora alguns espanyols que són millors (ell citava Galdós). Deia Buñuel que tot és una qüestió de canons. Qui té el poder decideix els qui són importants i els qui són oblidables en les arts i les lletres, a escala internacional. La figura es diu colonialisme cultural.
Tot i això, un cop visitades les dues mostres del centre KBr (fins al 5 de setembre), he de reconèixer que té tot el sentit programar simultàniament les exposicions de Winogrand i Nixon. No sé si la coincidència és intencionada o no, però visitar les dues mostres, una després de l’altra, és una experiència que pot suscitar unes quantes reflexions entorn de la fotografia i el temps, l’instant i la durada, l’aparició i l’existència, la imatge i l’aparença. I que fins i tot convida a un debat sobre les diferents possibilitats i els límits de la fotografia com a mitjà de representació.
Garry Winogrand (19281984) va ser durant els anys seixanta i setanta un dels tres fotògrafs més defensats per John Szarkowsky -director del departament de fotografia del
MoMA de Nova York-, juntament amb Diane Arbus i Lee Friedlander. Va ser una espècie de campió de la instantània i del tret fotogràfic compulsiu. Feia milers de fotos que després moltes vegades no mirava, i, sovint, ni tan sols revelava els rodets. La seva era una necessitat semblant a la gana i la set i la major part de les seves preses eren exemples de street photography, fotografia de carrer.
Winogrand és el fotògraf veloç, el vianant reporter de la vida moderna americana, primer novaiorquesa, després també
Visitar les dues mostres, una després de l’altra, suscita unes quantes reflexions
–gràcies a tres beques Guggenheimd’altres llocs, com Califòrnia i Texas, que li van donar molt joc. El gran angular li permetia incloure diversos centres d’atenció en un sol enquadrament, i, a més, la profunditat de camp més gran li facilitava enfocar ràpidament les seves figures, generalment persones de passada, en moviment.
Entre les fotografies més destacables d’aquesta mostra cal citar la dels nens en una casa al desert de Nou Mèxic, amb un tricicle caigut (1957), la de la mona emprenyada viatjant en un descapotable pel barri més luxós de Nova York (1959), la de JF Kennedy d’esquena i amb rostre només televisiu (1960), la de l’home en un zoo que sembla que sigui un llop per a la seva dona (1962), la d’una dona al costat del seu cotxàs i la seva casa a Califòrnia (1964), i també d’altres de més estranyes fetes a Texas: el bar de les siluetes blanques i les cadires clares (1964) i la parella que balla en un paisatge aparentment despoblat (1977). Una novetat d’aquesta selecció és que inclou fotos en color. En general són menys rigoroses que les de blanc i negre, però en destaquen algunes, com White Sands National Park (1964).
Els retrats que configuren la sèrie més coneguda de Nicholas Nixon (1947) signifiquen tot el contrari que les fotos de Winogrand. No són instantànies en paisatges socials amb figures en acció. El seu primer tema és el pas del temps, l’edat, el deteriorament dels cossos. El que veiem a Les germanes Brown 1975-2020 és com maduren i envelleixen any rere any quatre dones que el 1975 tenien entre 15 i 25 anys d’edat. Al ser retrats amb posat i sense context, són un registre principalment fisonòmic, tot i que inclouen elements afectius: les germanes semblen que es porten bé. Però alguna cosa falla o falta.
En aquestes fotografies l’adolescència sembla un estat superior i la maduresa un estat inferior. Tot i això, si poguéssim escoltar paraules i converses, l’etapa de maduresa ens semblaria molt més interessant. Però això no ho fa la fotografia, sinó altres arts com el cinema i el vídeo. O la literatura.c