L’ombra dels mites

Els Jocs de Tòquio haurien d’incorporar una bonificació de punts per als atletes i un plus per als corresponsals i enviats especials que, sense gairebé dormir, ens expliquen totes les històries olímpiques. Les condicions en què s’estan celebrant, amb uns protocols que anul·len el component d’experiència fraternal, es compensen amb missatges d’amics i familiars, que no deixen de comunicar-se amb els que, entre l’esperança i la sensació de segrest, continuen al Japó. El WhatsApp, l’Skype i els missatges de veu han ajudat molt. L’absència forçada del component positiu segur que deu haver tingut conseqüències negatives en l’estat d’ànim dels atletes i les delegacions. Les circumstàncies ambientals són difícils de superar, gairebé tant com els factors competitius, i tant de bo aquest heroisme sobrevingut acabi sent reconegut.

La concentració de proves obliga a simplificar i, a tot el món, es perpetua el vici de buscar comparacions fàcils d’entendre. Són comparacions que tenen més a veure amb l’eco del relat que amb la vocació dels atletes i la motivació que els ha portat fins a Tòquio (no és el mateix el que pensava Ulisses que el que pensava Homer). Pocs segons després de sorprendre amb una medalla d’or impressionant, la jamaicana Elaine Thompson va ser reduïda al titular de ser “el nou Bolt”. Era una manera de contribuir a la igualtat, també en la construcció dels mites. El mètode s’aplica a altres disciplines. El nedador

Ja fa temps que la comparació crea una mena de competició paral·lela

Caeleb Dressel és “el nou Michael Phelps” (que ja va ser el nou Mark Spitz). En el cas de la gimnasta Simone Biles, ja s’havia guanyat la condició de “nova Nadia Comaneci” i només havia de revalidar el títol de “reina de la gimnàstica”. Però l’evolució dels fets va modificar els pronòstics alimentats per les anàlisis prèvies i, com si fos un problema dinàstic reial, de seguida va emergir la urgència d’iniciar un nou procés de coronació. I el saltador de perxa Armand Duplantis, ¿podria ser el nou Serguei Bubka?

No és un recurs estrictament olímpic. Ja fa temps que la comparació crea una mena de competició paral·lela, concebuda més com a passatemps per a aficionats i periodistes que com a repte per a esportistes. En temps de Pelé se’n buscaven rèpliques amb una alegria una mica frívola, igual que se’n buscaven de Maradona o Cruyff. Per això és fascinant quan un esportista aconsegueix escapolir-se de l’etiquetatge i, encara que només sigui durant uns minuts, arriba a la glòria per mèrits propis, sense haver d’arrossegar cap clixé artificial afegit.