La marca blanca de McEnroe

Hi ha esportistes que quan s’acaba un partit només els falta acostar-se al micròfon per proclamar: “Jo sé perdre”. Em ve a la memòria Alfredo Di Stéfano, quan era entrenador del València i després de ser derrotat al Camp Nou va deixar anar un exabrupte afligit i conformista a la sala de premsa: “Si no en sabem més, què hi farem?”

N’hi ha d’altres, en canvi, que esperes que vagin cap a la llum, Caroline. El tennista Novak Djokovic és de la família d’“El merder que organitzaré si no tinc el dia”. Abans-d’ahir, en el pitjor partit d’uns JO per a les estrelles, el del tercer i quart lloc, Djokovic es va convertir en el titular malgrat la derrota. Dos dies abans havia vomitat una frase deixada anar en el pitjor moment reflexionant sobre Simone Biles i la seva malaltia mental: “La pressió és un privilegi, amic”. Un curiós “amic” situat al final de la frase perdonant la vida al personal tal com fa John Wayne quan baixa del cavall a punt per desenfundar el rifle i, entrant al saloon, filosofa allò de “No confio mai en un home que no beu”. La frase sobre la gimnasta americana el va perseguir psicològicament tot el partit contra Pablo Carreño. No se si volíem que guanyés Carreño o que perdés Djokovic. Les dues opcions donaven la veritable victòria a Simone Biles, que va ser més present que si hi hagués estat.

Si per entendre Biles cal conèixer Phelps, per entendre Djokovic no s’ha de mirar McEnroe, que seria la comparació Hacendado. És cert que per augmentar llegendes com les de Bjorn Borg o Jimmy Connors (allunya’t de la gent freda i sense sentiments) va haver d’existir un mite com McEnroe, tant com per analitzar la història del tennis cal tenir, al costat de Nadal o Federer, la foto emmarcada de Djokovic.

Hi ha un documental a Filmin, In the realm of perfection, en què s’analitza el caràcter crispat de John McEnroe, i esclar, conclou que per ser un cretí cal tenir talent. El reportatge no consisteix a jugar a les nostàlgies depriments, sinó a sortir al rescat d’algú que del seu emprenyament n’escriu un màster de dignitat incompresa. I (gairebé) sempre, contra els jutges. La mirada cap a dalt, criticant el poder. Aquest era John McEnroe. “Treu-te les ulleres a veure si veus la pilota”, va cridar a un d’ells a Roland Garros.

Al documental, mentre sona el concert per a piano núm. 25 en do major, K. 503 de Mozart, s’hi barregen imatges de McEnroe emprenyat com una mona amb els jutges amb les de la pel·lícula de Milus Forman Amadeus.

– És un malcriat, consentit i sense principis –deia Salieri

– Soc un home vulgar , però la meva música no ho és –responia Mozart.

La diferència és que McEnroe tenia una sensibilitat especial per demanar perdó a posteriori i restar-se importància. La diferència entre un cretí incomprès i un superb descarat.

Dissabte a Tòquio Djokovic va anar al panal de rica miel on el serbi murió presa de patas en él. És veritat que va tenir un instant de genialitat que el va redimir: quan va deixar de ser tennista per convertir-se en pallasso. Va llançar raquetes, en va trencar, es queixava del rival, es va enfrontar al públic... “La pressió és un privilegi, amic”, devia cridar Biles mirant el partit. Mentre McEnroe, pixant-se de riure, recitaria una de les seves millors frases històriques: “Tendeixo a posar-me molt nerviós”. Com Djokovic. Però la diferència entre els dos no rau en la forma. Està en el fons.

Per entendre Biles cal conèixer Phelps; per entendre Djokovic no s’ha de mirar McEnroe