La Vanguardia (Català-1ª edició)
“En un acudit puc ‘ser’ racista, masclista, homòfoba i assassina”
Faig 40 anys: el pitjor és semblar-ho. Soc de Múrcia. Soc humorista. Visc en parella amb en Joserra, i tenim en Jose (18), la Lucía (13) i l’Emma (5), diagnosticada de síndrome de Phelan-McDermid. Política? Idèntiques oportunitats per a tothom, i educació i sanitat públiques. Religió? No
D’on beu el seu humor? Els meus oncles feien bromes a les vetlles. A veure? Un familiar prenia un fàrmac pel parkinson, i l’oncle diu davant el taüt: “Ha encertat la dosi, no es mou”.
I rius, esclar.
Als sis anys vaig començar amb els acudits, als onze llegia d’amagat El Jueves...
Ep!
Soc ploranera. I per tallar el plor recorro a la humorada salvatge. Les meves rialles, per això, porten sempre un punt de sal.
De les llàgrimes.
L’humor m’ajuda a trampejar la frustració, és la meva tàctica de supervivència.
La vida porta frustracions.
Per això riure és tan estimulant. Fer riure té mèrit! I els reptes m’exciten.
Què sent quan fa riure algú altre? Felicitat. L’emotivitat m’arrossegaria a plorar, necessito les rialles dels altres.
I com les provoca?
La incongruència fa pessigolles al cervell quan espera una cosa i, pam!, en passa una altra. Però l’humor va per barris.
Quins barris?
Un japonès no riu davant un joc de paraules, només amb trompades a l’estil Humor amarillo. Amb els meus amics gairebé ens ofeguem de riure amb La vida de Brian.
Hi ha res sobre el que no faci broma? Abans sí. Ara no.
Abans?
Fa cinc anys va néixer meva filla Emma...
S’emociona...
Perdoni, ja li he dit que soc molt ploranera...
No es preocupi.
L’Emma té trastorn d’espectre autista derivat de la síndrome de Phelan-McDermid, malaltia genètica...
Amb quins símptomes?
Discapacitat intel·lectual, tics, repeticions de gestos, dèficit de llenguatge, no fixa la mirada, es mou molt, calcula malament distàncies, es dona cops contra les coses...
...
Un dia, la pobra, em va trencar la paret nasal d’un cop de cap... Jo faig broma amb això en els meus monòlegs còmics.
I la gent ho entén?
Molts s’escandalitzen, no ho entenen...
Expliqui-ho aquí.
No em ric de l’Emma, l’estimo: riem junts a costa meva i a propòsit de les seves coses. El riure és la meva vàlvula d’escapament.
No hi posa cap límit, doncs?
Cap! Limitar la ficció? Quin desvari. La imaginació, la fantasia? Són lliures! L’humor ficciona. Un acudit ficciona. Igual que una novel·la o una pel·lícula.
Ben explicat, a parer meu.
El que jo digui en un acudit no és el que penso en la vida! És una caricatura, és un personatge, és una situació teatral.
Ben dit. I té funció catàrtica, a més.
En un acudit pots ser racista, esclar que sí. I homòfoba. I masclista. I assassina. És ficció! Després d’una actuació, una mare va venir i em va retreure un acudit per racista. I jo li vaig dir: “Tu portes el nen a aquella escola de només nens blancs, oi?”.
Pam! I l’Emma, com porta l’escola?
És la Narciso Yepes, on hi ha nens de tot arreu. I hi ha l’Elena, la professora de l’Emma, bona persona, meravellosa...
Raquel, torna a emocionar-se...
És que l’Elena entén l’Emma, adapta la classe per progressar junts: això és inclusió, i no lluir un sol dia un llacet blau!
Estem preparats per a aquests nens? No! D’entrada, caldria formar en necessitats especials els nostres professors. I jo solc comentar-ho amb María José Mas, la meva fabulosa neuropediatra: cal fer proves array a tots els nens.
Array? Quina prova és aquesta?
La prova genètica que explora l’ADN i que detecta eventuals anomalies. Com més aviat es faci la prova, molt més bon pronòstic per als tractaments.
Com són aquests tractaments? Teràpies conductuals. Útils per a tothom.
Doni’m algun consell universal.
No castiguis el nen si fa quelcom malament: per captar la teva atenció, ho repetirà. Premia’l amb la teva atenció si ho fa bé.
Molt interessant.
Vaig estudiar criminologia: sé que el delinqüent ho és per manca d’atencions, exclusions acumulades...
Criminòloga, humorista, mare...
La meva parella és neonatòleg, salva vides. Jo faig acudits. Qui dels dos va deixar de treballar, per estar amb l’Emma?
Vostè, sospito.
Doncs sí, però la seva feina està sobrevalorada, que consti: i si salva un Hitler, eh?
Ja és aquí la dels acudits.
La meva carrera còmica se n’ha ressentit, però la prioritat ara és visibilitzar aquesta malaltia. Tant de bo fos jo la Pedroche!
Per què ho diu?
Perquè com més famosa, més m’escoltarien.