La Vanguardia (Català-1ª edició)
Esportistes que van fugir
Casos com el de la bielorussa Timanóvskaia van ser freqüents en la guerra freda
La corredora olímpica bielorussa Kristina Timanóvskaia, que ha evitat tornar per força a la Bielorússia d’Aleksandr Lukaixenko des dels Jocs de Tòquio, no és la primera esportista que ha de passar per tràngols de pel·lícula per fugir del seu país. Durant la guerra freda molts es van escapar del bloc de l’Est per eludir l’extrema vigilància del KGB, obtenir una vida millor o per fugir d’un càstig, que és el que temia la velocista si tornava a la més soviètica de les exrepúbliques soviètiques.
La primera que va utilitzar el trampolí d’uns Jocs Olímpics per abandonar el seu país va ser l’entrenadora de gimnàstica txecoslovaca Marie Provaznikova, que a més presidia la federació internacional de la disciplina. Després del cop de Praga del 1948, amb què el seu país es va convertir en un satèl·lit de Moscou, va decidir que se n’havia d’anar. Va aprofitar els Jocs de Londres d’aquell any, en què les seves deixebles van guanyar l’or, per quedar-se a Occident. Després va emigrar als EUA.
Per rentar l’escàndol, l’ambaixada txecoslovaca va dir que el govern de Praga li havia donat el vistiplau perquè es quedés a l’estranger. Però ella ho va deixar ben clar: “Soc una refugiada política i n’estic orgullosa”, va afirmar.
Els esdeveniments polítics a l’est d’Europa van ser la llavor de sonades desercions esportives en les següents dècades. Després que els tancs soviètics esclafessin la revolució d’Hongria, la meitat de la delegació hongaresa que va anar als Jocs Olímpics. de Melbourne del 1956 no va tornar. Un episodi molt conegut d’aquella cita olímpica va ser el “bany sagnant”. La semifinal de waterpolo Hongria-URSS va acabar en baralla entre els jugadors. L’estrella hongaresa Ervin Zador va sortir de la piscina amb el cap sagnant.
Futbolistes com Jeno Kalmar, Zoltán Czibor, Sandor Cocsis i Ferenc Puskás, futura estrella del Reial Madrid, també van saltar el teló d’acer aquell any.
Els motius econòmics tampoc no eren menyspreables. “Em vaig escapar de Moscou com un captaire. Havia estat campió olímpic, campió del món, tres vegades campió de l’URSS. Però no tenia un metro d’habitatge. Qui vol aquella vida?”, deia a Sport-Express el jugador d’hoquei sobre gel Aleksandr Moguilni, que després del campionat del món del 1989 a Estocolm va demanar asil polític als EUA seduït pels caçatalents dels Buffalo Sabres.
Els soviètics Ludmila Beloússova i Oleg Protopópov, campions olímpics de patinatge artístic el 1964 i el 1968 i marit i muller, es van escapar a Occident el 1979 aprofitant una gira per Suïssa. No havien pensat mai fugir, però tot va canviar quan no els van deixar participar en els seus tercers Jocs. “Van dir que si guanyàvem una tercera vegada ens quedaríem a l’estranger. No hi havia cap base per pensar això. No sé qui ho va dir, però va ser un cop baix”, afirmava Protopópov al llibre Invencibles, de Fiódor Razzàkov.
Les desercions també van arribar als escacs. Encara que no va ser el primer que se’n va anar (el campioníssim Aleksandr Aliokhin ja va fugir dels bolxevics el 1921), dels mestres soviètics que van deixar la mare pàtria el que més va fer parlar durant la guerra freda va ser Víktor Kortxnoi. Després d’un torneig a Amsterdam, amb 47 anys, es va negar a tornar a Moscou.
“Hi ha moltes persones que em consideren un dissident, pensen que lluitava per la desintegració de l’URSS. Probablement, això no es pot negar del tot”, va dir en una entrevista. “Les autoritats em van imposar una guerra, i en aquest enfrontament vaig prendre una posició de ‘dissident’. Vaig haver de fugir perquè la meva vida escaquística estava en perill”.
Que Kortxnoi encara tenia peons per a estona van demostrar els seus èxits posteriors. Va guanyar totes les eliminatòries que li van donar de dret a disputar el títol mundial al soviètic Anatoli Kàrpov el 1978 i el 1981. Com va passar amb Beloússova i Protopópov, la premsa oficial de Moscou va deixar de dir el seu nom i es referia a ell només com “el pretendent”.
Kortxnoi va perdre els dos duels, però va continuar sent un dels millors del món durant anys. El 1978, a Baguio (Filipines), la presència d’un hipnotitzador a l’equip de Kàrpov, els rajos X per escanejar les cadires o les protestes per les banderes van donar més titulars que escacs i mats.
En aquesta història d’espies, geopolítica i tragèdia hi ha hagut fracassos, i no hi ha faltat l’amor. A Mont-real’76, el saltador de trampolí rus Serguei Nemtsànov va demanar refugi al Canadà. En realitat s’havia enamorat d’una saltadora dels EUA i s’havia amagat amb una família d’Ontario. Però només tenia 17 anys i els agents soviètics van poder aturar la fuga perquè Ottawa només donava asil als majors d’edat.c
La txecoslovaca Marie Provaznikova va ser la primera que va saltar el teló d’acer en uns Jocs Olímpics
“Tot i ser campió olímpic, a Moscou era un captaire”, va dir el jugador d’hoquei Aleksandr Moguilni