El gust amarg del sucre

Jamaica demana 9.000 milions d’euros a Londres per compensar l’esclavitud

Per més que ho facin els governs i les empreses, hi ha coses a què és impossible atribuir un valor monetari: la vida, la mort, la tortura, el patiment, la privació de la llibertat... Quant han de percebre com a indemnització els reus que es passen trenta anys a la presó per un delicte que no han comès? Els familiars de víctimes del terrorisme, de catàstrofes aèries, d’abusos?

Un diputat laborista jamaicà, Mike Henry, ha quantificat en 9.000 milions d’euros el que el Regne Unit li deu a Jamaica com a càstig per l’esclavitud. Però té una bona referència. És l’equivalent en diners actuals dels 20 milions de lliures (un 40% del PIB britànic de l’època) que Londres va obtenir prestat en els mercats privats de capitals al segle XIX per compensar els amos de les plantacions per la “pèrdua de propietat” que va significar l’abolició.

Després d’agafar el relleu a Espanya en un tràfic tan inhumà, l’imperi britànic va traslladar entre el 1619 i el 1807 un total de 356.653 esclaus de l’Àfrica Occidental a Amèrica del Nord (els actuals Estats Units) i 2.221.000 al Carib, un milió d’ells a Jamaica, on les plantacions de sucre (i en menor mesura de cotó i plàtans) requerien mà d’obra que treballés tallant de valent, de dia i de nit. Molts propietaris de plantacions es van fer immensament rics: tant és així que es van traslladar a viure a la metròpolis per controlar des d’allà les seves operacions (a Liverpool o Bristol encara hi ha algunes de les seves mansions).

“Exigim reparacions i esperem que Londres faci justícia i compensi els danys patits pels nostres avantpassats –diu Olivia Grange, ministra jamaicana de Cultura, Esports i Joventut–. Van ser trets per força de les seves cases, pobles i llars, van perdre les seves famílies i van patir atrocitats inimaginables per a més benefici de l’imperi britànic. És hora de pagar”. La petició serà cursada a la reina Elisabet, però qualsevol possibilitat que l’actual Govern faci una altra cosa que no sigui llençar-la a la paperera sembla remota.

La demanda econòmica no és, però, la reclamació més radical que fan els jamaicans. El diputat d’oposició Mikael Phillips va presentar el desembre passat un projecte de llei en què sol·licitava que l’illa, de tres milions d’habitants i part de la Commonwealth, deixés de tenir la reina com la seva cap d’Estat. I encara que no va fructificar, el debat és cada vegada més intens. El país va obtenir el 1962 la independència del Regne Unit, que al seu torn havia arrabassat el territori a Espanya el 1655.

Nombroses institucions britàniques han demanat perdó recentment per la seva participació en el colonialisme i els beneficis que van obtenir de l’esclavitud, com la companyia d’assegurances Lloyd’s, la cadena de pubs Greene King o la Universitat de Glasgow. Estàtues de polítics i empresaris com Cecil Rhodes i Edward Colston han estat enderrocades o hi ha campanyes en curs per a la seva demolició. En la guerra cultural, pels uns és justícia que arriba tard i pels altres un revisionisme històric innecessari.

La Gran Bretanya va abolir l’esclavitud fa gairebé dos segles a càmera lenta i sense gaire convicció. El 1807 va prohibir el comerç d’esclaus dins dels confins de l’imperi, però no l’existència dels que ja hi havia, en part sota pressions dels amos de plantacions, i en part perquè estava sumida en les guerres napoleòniques i volia explotar els problemes que França tenia a Haití. Per fer el pas definitiu va haver de ser empesa per rebel·lions en demanda de millors condicions de vida a les Barbados, la Guaiana i Jamaica, l’anomenada “guerra baptista” de 1831-1832, liderada per Samuel Sharpe, que va ser condemnat a mort.

Amb els interessos de l’imperi no s’hi jugava.

Fins i tot els partidaris de l’abolició van advocar per una “transició gradual”, “atesa la incapacitat dels negres per entendre i sentir el que és una societat moderna capitalista” (un diputat els va comparar als Comuns amb Frankenstein, “fornits com un home, però amb l’intel·lecte d’un nen”). Quan l’abolició finalment es va fer realitat el 1834, els esclaus van ser reciclats

Molts plantadors de canya es van fer immensament rics i es van resistir amb totes les forces a l’abolició

com a “aprenents” que, entre quatre i sis anys, van haver de continuar treballant sense cobrar, perquè es mantinguessin les jerarquies socials. Declarats “lliures”, no podien exercir càrrecs públics ni comprar terres. Tot i així, moltes veus a la metròpolis els van titllar d’“ingrats” incapaços d’apreciar el valor d’haver estat “civilitzats”. Les plantacions van sobreviure encara molt de temps.c

RYKOFF COLLECTION / GETTY