La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les dues derrotes del segle XXI
El perdedor d’una guerra no imposa condicions i, per tant, no decideix el futur del país que ha abandonat amb una derrota a les espatlles. Les guerres del segle XXI en territoris llunyans no es guanyen per la superioritat militar ni per l’estratègia dels estats majors. Vint anys han transcorregut des que una coalició internacional, amb l’aprovació de l’ONU, va fer caure el règim dels talibans de Kabul. A l’Afganistan es va desenvolupar un odi irrefrenable cap a Occident en general i als Estats Units en particular, que va desembocar en els tràgics atemptats de l’11 de setembre del 2001 a Nova York i Washington.
La reacció global davant aquella carnisseria humana als centres més emblemàtics del poder dels Estats Units es resumia en el titular amb què
Le Monde obria l’edició de l’endemà: “Nous sommes tous américains”. Tots som americans.
Un espantat president George W. Bush va estar dos dies desconcertat fins que va posar en marxa el càstig dels autors de l’atemptat que va fer caure les Torres Bessones de Manhattan, que representaven el poder financer de la primera potència occidental. Va reunir una coalició internacional aprovada per l’ONU i es va enderrocar els talibans, es va instal·lar un govern prooccidental i es van enviar milers de soldats de més de vint països.
Entre la seguretat i la llibertat es va decidir per la seguretat i per la retallada de drets de mobilitat que encara perduren. El president Obama va permetre que se’l filmés en un búnquer de la Casa Blanca mentre l’autor intel·lectual d’aquella matança, Ossama bin Laden, era abatut per les forces especials nord-americanes en un amagatall molt ben protegit del Pakistan.
Es va eliminar l’inspirador de la matança de Manhattan del 2001, però la causa dels talibans continua socialment i políticament vigent fins al punt que diverses ciutats afganeses han caigut en mans dels anomenats “senyors de la guerra”, que poden tornar a prendre Kabul així que els soldats nord-americans i de l’OTAN abandonin totalment el país, tal com ha anunciat el president Biden.
De l’Afganistan van fugir espaordits els britànics de les tres guerres del segle XIX que en van perdre una darrere l’altra. A les muntanyes i planícies de l’Afganistan es va estavellar l’exèrcit soviètic quan va entrar-hi triomfalment el Nadal del 1979. Vist en perspectiva, va ser el començament del final de la Unió Soviètica, que va actuar amb més frivolitat que realisme militar. L’aventura va sortir cara al Kremlin.
L’abandonament de les tropes nordamericanes de l’Afganistan equival a una derrota amb moltes similituds amb l’abandonament del Vietnam el 1973 després d’onze anys de conflicte bèl·lic, deixant el govern de Saigon en mans de l’exèrcit de Ho Chi Minh que operava des de Hanoi.
El Govern prooccidental de Kabul no podrà resistir la pressió dels talibans que pretenen instal·lar-se novament en el poder perseguint els que van col·laborar amb els exèrcits occidentals. Com al Vietnam del sud quan va caure Saigon.
La derrota a l’Afganistan s’ha produït també a l’Iraq, on el Govern prooccidental no pot garantir la seguretat ni mantenir el control quan se’n vagin tots els soldats occidentals. Amb l’agreujant que aquella guerra que va dividir Europa i el món el 2003 va ser decidida sense que existís una causa justificada. No cal recordar com Bush, Blair i Aznar van decidir a la tristament cèlebre foto de les Açores que envairien l’Iraq sense haver comprovat que hi havia armes de destrucció massiva. Bush i Blair s’han disculpat per aquell fatídic error. Aznar no ha volgut reconèixer que va mentir als espanyols i que té un deute polític i moral amb nosaltres i amb la història. No rectifica per res.
Uns vint anys d’ocupació militar i de guerra amb els talibans i les diferents faccions islàmiques radicals, tant a l’Afganistan com a l’Iraq, no han aconseguit imposar la democràcia imperial –així es parlava a Washington en aquells temps en què es pensava que la força ho podia tot–, ni pacificar una societat dominada llavors per fanàtics iconoclàstics a l’Afganistan ni portar les llibertats a l’Iraq després de la captura i mort del dictador Saddam Hussein, que va ser enderrocat de tots els pedestals del país.
Era inevitable abandonar militarment aquelles terres d’Àsia Central que no poden ser dominades amb tropes arribades de fora. Per allà han passat totes les civilitzacions i molts exèrcits que han acabat sent expulsats. Els seus habitants són ferotges, orgullosos, tossuts i pacients. El temps i la història juguen a favor seu.c
Els Estats Units i Occident se’n van de l’Afganistan i l’Iraq després de perdre dues llargues guerres