La Vanguardia (Català-1ª edició)
Històries extraordinàries (12)
El 8 de juliol de 1833 es va formar una tromba marina prop de Nàpols. Va arribar a la costa i va buidar dos enormes cistells de taronges. A distància d’allí una jove que estava al terrat de la seva casa va observar que començava a ploure taronges. Flammarion explica que al comtat de Galway a Irlanda al 1688, una pluja de borinots va ser tan espessa que va enfosquir el cel i va paralitzar el moviment dels molins.
Mateo Vilagrasa va ser un artista singular que sempre va viure de la seva obra i que va pintar i va esculpir utilitzant els seus diferents jos. Vilagrasa va ser el pintor dels heterònims. “Tenia diverses firmes, perquè considerava que l’ésser humà presenta molts jos i que no és necessari que quan es veu una obra se sàpiga a l’instant de qui és”, explica la seva companya, Montse Gomis. L’artista va firmar com a Mateo, Mateo Vilagrasa,
Mat Viley i M.V.
Aquelles firmes li van servir per rubricar una obra extensa que es va vendre gairebé íntegrament i que va estar marcada per dos elements: la infantesa i la llibertat. Gomis recorda que Vilagrasa deia que “la seva infantesa era la seva pàtria, i la seva bandera, la llibertat”
Havia nascut a l’últim poble de Tarragona, Sant Rafel del Maestrat, el 1944, i va viure en diversos llocs de la zona per la feina del seu pare. “Aquells anys van ser fonamentals, perquè van arrelar el seu esperit de solitari i la introspecció que va marcar el seu art”. Després d’una estada a Castelseràs (Terol), va passar per l’escola de Belles Arts de Barcelona i, més tard, per París i Frankfurt, on va viure fins a la mort de Franco.
Quan va tornar a Barcelona va pintar la seva famosa sèrie de la ciutat, però no va voler encasellarse ni perdre la llibertat, i va emprendre altres camins com el dels aforismes, perquè era “un pensador que pinta”, o el dels sediments, que van ser premonitoris dels seus últims anys.
“Va dibuixar el que anomenava colades, cossos inerts després de la guerra”, recorda Gomis. I després de l’accident que el va deixar tetraplègic, ell mateix va passar a ser un cos inert que “calia ficar al llit amb grua i arnès”. Però la falta de mobilitat no li va prendre les ganes de viure: “No poder-se moure va ser un acte d’humilitat; va ser molt dur dependre d’altres per a tot, però el cap li funcionava, i va voler continuar, amb una lucidesa tremenda. Mateo Vilagrasa va esprémer la vida fins al final”, conclou Montse Gomis.c