La Vanguardia (Català-1ª edició)

Històries extraordin­àries (12)

-

El 8 de juliol de 1833 es va formar una tromba marina prop de Nàpols. Va arribar a la costa i va buidar dos enormes cistells de taronges. A distància d’allí una jove que estava al terrat de la seva casa va observar que començava a ploure taronges. Flammarion explica que al comtat de Galway a Irlanda al 1688, una pluja de borinots va ser tan espessa que va enfosquir el cel i va paralitzar el moviment dels molins.

Mateo Vilagrasa va ser un artista singular que sempre va viure de la seva obra i que va pintar i va esculpir utilitzant els seus diferents jos. Vilagrasa va ser el pintor dels heterònims. “Tenia diverses firmes, perquè considerav­a que l’ésser humà presenta molts jos i que no és necessari que quan es veu una obra se sàpiga a l’instant de qui és”, explica la seva companya, Montse Gomis. L’artista va firmar com a Mateo, Mateo Vilagrasa,

Mat Viley i M.V.

Aquelles firmes li van servir per rubricar una obra extensa que es va vendre gairebé íntegramen­t i que va estar marcada per dos elements: la infantesa i la llibertat. Gomis recorda que Vilagrasa deia que “la seva infantesa era la seva pàtria, i la seva bandera, la llibertat”

Havia nascut a l’últim poble de Tarragona, Sant Rafel del Maestrat, el 1944, i va viure en diversos llocs de la zona per la feina del seu pare. “Aquells anys van ser fonamental­s, perquè van arrelar el seu esperit de solitari i la introspecc­ió que va marcar el seu art”. Després d’una estada a Castelserà­s (Terol), va passar per l’escola de Belles Arts de Barcelona i, més tard, per París i Frankfurt, on va viure fins a la mort de Franco.

Quan va tornar a Barcelona va pintar la seva famosa sèrie de la ciutat, però no va voler encasellar­se ni perdre la llibertat, i va emprendre altres camins com el dels aforismes, perquè era “un pensador que pinta”, o el dels sediments, que van ser premonitor­is dels seus últims anys.

“Va dibuixar el que anomenava colades, cossos inerts després de la guerra”, recorda Gomis. I després de l’accident que el va deixar tetraplègi­c, ell mateix va passar a ser un cos inert que “calia ficar al llit amb grua i arnès”. Però la falta de mobilitat no li va prendre les ganes de viure: “No poder-se moure va ser un acte d’humilitat; va ser molt dur dependre d’altres per a tot, però el cap li funcionava, i va voler continuar, amb una lucidesa tremenda. Mateo Vilagrasa va esprémer la vida fins al final”, conclou Montse Gomis.c

 ?? XAVI JURIO ?? Col·locació d’una de les escultures de Mateo Vilagrasa dilluns a Aiguamúrci­a (esquerra). Les figures, com la que guia al monestir de Santes Creus (dreta), reposen sobre una columna alta i mostren una actitud de recollimen­t
XAVI JURIO Col·locació d’una de les escultures de Mateo Vilagrasa dilluns a Aiguamúrci­a (esquerra). Les figures, com la que guia al monestir de Santes Creus (dreta), reposen sobre una columna alta i mostren una actitud de recollimen­t
 ?? MERCÈ GILI ?? Mateo Vilagrasa al seu estudi
MERCÈ GILI Mateo Vilagrasa al seu estudi

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain