La Vanguardia (Català-1ª edició)
Quin poble occità va ser la destinació d’estiueig dels surrealistes?
Amitjans del 1950, André Breton, cap visible del moviment surrealista, dona suport a una organització política denominada Ciutadans del Món, liderada per Robert Sarrazac, que pretén superar la dialèctica entre els blocs capitalista i comunista. Per això viatja fins a Cahors, una ciutat que es proclama integrant d’una ruta sense fronteres, i participa en la col·locació d’un pal de pedra que indica la distància amb les grans ciutats del món. Aquells dies, la curiositat de Breton pel paisatge el condueix fins a un poble pròxim, una vila d’uns 150 habitants, a la vora del riu Olt, que conserva tot l’encant de l’arquitectura medieval. La localitat es diu Saint-Cirq-Lapopie i només de veure-la i passejar pels carrers estrets, el poeta queda seduït sense remei pel lloc. “Se’m va aparèixer com una rosa impossible a la nit. Vaig deixar de voler ser enlloc més”, va escriure més tard en un fullet turístic per al poble.
Amb l’ajuda financera del seu pare, Louis Breton, adquireix una vella casa del segle XII amb finestrals en arc i una torre que antigament havia estat alberg dels mariners d’aigua dolça que navegaven per l’Olt. Amb l’ajuda d’alguns dels joves poetes que formen part de la seva tertúlia literària de la Place Blanche, de París, reforma el casalot i el decora amb tota mena d’objectes com ara insectes en ampolles, pintures i una col·lecció de discos del cantant Léo Ferré.
Breton s’instal·la a Saint-Cirq cada estiu (fins que mor, el 1966) acompanyat de la seva tercera dona, l’Elisa i també, encara que no tant de temps com ell hauria volgut, de la seva filla Aube, llavors una jove que li ocasiona més d’un maldecap. Saint-Cirq es converteix en la cort surrealista estival, on acudiran alguns dels vells companys de l’avantguarda d’abans de la guerra, el pintor Max Ernst, amb la seva parella, Dorothea Tanning, o el poeta
Benjamin Péret, a qui Breton acull per amistat davant la depauperada situació econòmica que viu. El cafè del poble és el punt de reunió de tots els que van a Saint-Cirq a visitar el líder d’un moviment que va perdent pes i influència en la cultura francesa.
En aquells estiuejos occitans, a Breton li agrada caminar per les riberes del riu Olt a la recerca de pedres d’al·luvió, admirat per la troballa d’àgates que el fascinen. De les seves aventures per l’Olt, el poeta n’escriu un text, Langue de pierres, en què explica el misteri de dues pedres que bateja com la gran tortuga i el cacic.
L’estiu del 1966, un dels intel·lectuals que va a la casa d’estiueig de l’artista per reconciliar-se amb ell després de dècades de desacord és Philippe Soupault, amb el qual havia escrit el primer llibre surrealista, Les champs magnétiques . Segons la biografia de Mark Polizotti, Soupault va tenir la impressió que “s’anava allunyant de la vida”. El 27 de setembre, a Saint-Cirq, Breton pateix un greu atac d’asma. Una ambulància el trasllada a Cahors i després a París. No va tornar al seu paradís occità. L’endemà mor en companyia de l’Elisa i l’Aube, l’enterren al cementiri de Batignolles. A la tomba, un dels seus versos enigmàtics: je cherche l’or du temps.
“Va aparèixer com una rosa impossible a la nit; vaig deixar de voler ser enlloc més”, va dir Breton