La tragèdia de ser el noi més bell del món

Un documental recorre la complicada vida de l’actor suec Björn Andrésen, el mític Tadzio de ‘Mort a Venècia’

Luchino Visconti va passar anys buscant el jove que havia d’encarnar la bellesa perfecta del Tadzio que va descriure Thomas Mann a la seva novel·la La mort a Venècia, publicada el 1912. El cineasta italià, obsessionat amb el llibre i el desig de portar-lo a la pantalla gran, va viatjar a Hongria, Polònia, Finlàndia i Rússia fins que un dia fred del febrer del 1970 va trobar l’angelical noi a Estocolm. Björn Andrésen era un adolescent tímid de 15 anys que somiava ser músic, però l’ambició d’una àvia manipuladora el va portar directe al càsting que li va canviar la vida per sempre interpretant l’objecte de desig del compositor Gustav von Aschenbach, interpretat per un vulnerable Dirk Bogarde en un dels seus papers més memorables.

El documental El chico más bello del mundo, dirigit per Kristina Lindström i Kristian Petri, disponible a Filmin després de passar pel festival de Sundance, segueix a ritme de thriller la complicada trajectòria d’Andrésen després de lluitar amb les terribles repercussions d’una fama i uns abusos que el van empènyer cap a un camí d’autodestrucció. El film combina material d’arxiu inèdit del càsting i el rodatge de la pel·lícula amb imatges del protagonista en actitud indigent que mostra la seva situació de desemparament sense pudor davant la càmera, mig segle després d’impactar amb el seu espectacular rostre el respectat director d’El gatopardo.

Ara, amb 66 anys, la figura d’aquell nen model és esquelètica, amb barba i cabellera llarga i canosa, i està a punt de ser desnonat “perquè és un perill per a altres inquilins, ja que deixa l’estufa de gas encesa”.

La directora del càsting de Mort a Venècia recorda que, quan el noi va entrar per la porta, “tot el cos de Visconti es va activar” davant aquell adolescent alt, de cabellera rossa, faccions andrògines i ulls grisos a qui fan desfilar i somriure. “Té una cara i un somriure bonics”, diu en veu alta el realitzador, obertament homosexual. El gest del noi és d’incomoditat quan li demana que es tregui la samarreta. I no dissimula una mirada trista que l’acompanya des del suïcidi de la seva mare, quan tenia 11 anys.

Amb la projecció del film a Canes “comença el circ”, les “mirades vicioses” i una voràgine de popularitat que el porta a ser tot un ídol al Japó. El droguen i es converteix en “un objecte sexual” sense que ningú faci res per evitar-ho. La seva carrera deriva després en feines per a teatre i televisió. “Tot va sortir bé, però no em va ajudar amb el meu jo més fosc”, admet. La mort del seu fill petit l’enfonsa en la depressió i l’alcohol. Avui Andrésen encara lluita contra els seus dimonis.

Andrésen somiava ser músic, però la seva vida va quedar sentenciada quan va conèixer Visconti