La Vanguardia (Català-1ª edició)
La medalla d’una vida
La palista Teresa Portela, plata, puja per fi al podi en els sisens Jocs
Brutal. Meravellosa. Llegendària. La dona espanyola amb més Jocs Olímpics va caçar per fi la medalla. La palista de Cangas de Morrazo Teresa Portela (39 anys) va aconseguir la plata a la prova de K-1 200. Si algú ho mereixia era ella. Perquè feia més d’una dècada que xutava al pal. Perquè s’havia sacrificat més que ningú. Perquè a Pequín, a Londres o a Rio se’n va anar amb el sarró buit i va veure com els seus companys pujaven al podi. Com al Brasil el dia que va guanyar Marcus Cooper Walz. Però aquesta vegada no. Aquesta vegada al Sea Forest de Tòquio, partint des del carrer 9, va ser el seu dia. Es va classificar per a la final per una mil·lèsima i després d’acabar quarta la semifinal. Però en el moment decisiu va sortir com un ressort.
Els seus primers cops de pala van ser sensacionals. Una sortida molt més ràpida que dues hores abans. Una declaració d’intencions. A mitja prova es va igualar tot. La neozelandesa Lisa Carrington, or i un portent, la superava, però la resta no. La resta l’estalonava. A l’arribada hi va haver un moment de suspens. Al marcador del Sea Forest primer hi va aparèixer Carrington, inapel·lable. Després la danesa Jorgensen. I en tercer lloc la polonesa Walczyckiewicz. “Me cago en la puta, hòstia”, anava cridant el seu marit, David Mascato, que no s’ho podia creure. I, de sobte, l’electrònic va rectificar i va ubicar el nom de l’espanyola en segon lloc. Plata. Mascato, més alterat encara, llavors ho va celebrar.
La imatge en directe no deixava lloc a dubtes i tampoc la repetició: Portela era plata. La gallega, a bord d’una piragua rosa, ho va celebrar i va començar a plorar i a xisclar. Un moment ple d’emoció. Com quan es va abraçar amb Mascato, un feix de nervis just abans de començar. No volia parlar amb ningú. Només estar pendent de la seva dona.
Als 39 anys podia pensar-se que era ahir o mai. I a la sisena li va arribar el premi. Va començar a Sydney amb 18 primaveres i 21 anys després puja al podi. Pel camí ha estat mare d’una nena, la Naira, que ara té 7 anys i que quan la va acomiadar li va dir: “Passa-t’ho bé, mama, tu que pots viatjar”.
Quan torni li portarà una medalla de plata que completa una vida. Ja tenia 15 metalls mundials i 17 d’europees, però li faltava la dels cèrcols. Des de Galícia els seus pares ho van celebrar amb magnificència.
Recompensa merescuda
Aquells pares que havien estat presents en Jocs anteriors, amabilíssims amb la premsa a Rio, Londres o Pequín. Una família esportista que va assumir els intents de Portela amb una fermesa meravellosa i sense enveja perquè els titulars i les medalles olímpiques se les emportessin Saúl Craviotto o Cooper Walz.
La nova subcampiona olímpica ja es prenia ser aquí com un regal, com un orgull i com un privilegi. Tenia la consciència molt tranquil·la. Si li arribava la recompensa, millor. Però si no, ho havia donat tot. Cinquena a Atenes, cinquena a Pequín, quarta a Londres, sisena a Rio... Amb una tossuderia i una competitivitat extraordinària, només la va superar Carrington (38s120) pels 38s883 de la gallega i els 38s901 de la danesa Emma Jorgensen.
“Mil gràcies, mil gràcies, mil gràcies”, repetia sense parar Portela a la zona mixta abans de rebre la medalla. Li van posar un missatge telefònic de la seva filla en què li desitjava sort i la palista no va poder contenir el plor. “L’últim que he pensat abans de la sortida és que la meva filla em deia: ‘Mami, guanya’, i la mama no ha guanyat però s’emporta una plata. He sentit que he guanyat. He persistit, he insistit, no m’he rendit mai. He tingut resultats, molts resultats bons i d’altres de dolents, i he intentat sobreposar-me a qualsevol obstacle. En els meus sisens Jocs emportar-me la plata encara no ho tinc assimilat. Gràcies a tots, al meu marit per confiar en mi i recordar-me que jo puc, gràcies la meva família, al meu entrenador, al meu poble. Soc molt feliç”.
Però que ningú no es pensi que la trajectòria de Portela s’acaba aquí. “I ara. Jo no descarto ser a París. Vull gaudir més temps de l’esport i m’agradaria participar en uns setens Jocs. I més en l’estat de forma en què estic. Val la pena continuar”, va concedir.
Estava, com Maialen Chourraut, emocionada però també reflexiva. “La meva medalla jo ja la tenia a casa, que són la meva família i la meva filla, jo ja era una guanyadora de la vida”. Li van preguntar per la possibilitat de ser la banderera en la cloenda i va comentar: “Jo ja vull anar-me’n a casa, si pogués ja seria amb la meva filla. Ha estat molt dur estar-me quinze dies sense ella. Només per això sentia que havia de portar-li la medalla”, afirmava, ja amb la plata al coll i en baixar del podi. Mentrestant, al seu costat l’aclamaven i li cantaven els integrants del C-2 1.000, Cayetano García i Pablo Martínez, vuitens a la seva final. “S’ho mereix tant, la Teresa”. És una medalla que volia tothom. La vuitena que incorporava Espanya a la collita. El superdimarts començava de traca.c
“A la sortida he pensat que la meva filla em deia: ‘Mami, guanya’; i la mama no ha guanyat però s’endú una plata”
Ricky Rubio havia decidit no anar als Jocs de Tòquio. Tant és així que va trucar a Jorge Garbajosa, president de la Federació Espanyola de Bàsquet, per comunicar-l’hi. En funció de quina hauria estat la reacció federativa, Rubio tenia previstos dos escenaris: una roda de premsa oberta a tots els mitjans per exposar els motius de la renúncia o una entrevista més assossegada amb un de sol. Res d’això no va passar. El que sí que es va organitzar després d’aquella trucada és una emboscada en tota regla, afectuosa, de caràcter emocional, per fer-lo canviar d’opinió. Se li va adreçar tanta gent per persuadir-lo que es va rendir. Entre ells, molts jugadors. Al final la seva dona li va dir “Va, ves-hi”. “Encara m’hi puc apuntar?”, li va preguntar al seleccionador, Sergio Scariolo, un dels seus grans valedors. Somriures de tots dos i Ricky Rubio fent les maletes cap a Tòquio.
Ahir la selecció espanyola de bàsquet més exitosa de tots els temps va caure eliminada contra els EUA. Va ser un cant del cigne molt previsible de què es va desmarcar un Ricky Rubio estel·lar durant tot el torneig i monumental davant els nordamericans. El del Masnou, jugador d’equip per excel·lència, més a gust dins la pell de director d’orquestra que de la d’anotador, va enlluernar amb la puntuació rècord de la seva carrera: 38 punts. Kevin Durant, probablement el jugador més elegant i letal alhora dels nostres dies, en va fer 29.
És possible que Rubio detectés que en aquests Jocs els seus companys, entre massa grans alguns i massa verds d’altres, necessitessin un plus de la seva part. I en això es va capficar, llançant a cistella més del que és habitual no per un sentit individualista del joc, sinó precisament per auxiliar un grup al qual s’ha estimat i s’estima massa i que, és llei de vida, s’esllanguia. Un cinc al nivell de la inspiració i l’estat de forma de Ricky Rubio s’hauria emportat l’or.
Ara que els inigualables germans Gasol (Pau, 41, anys; Marc, 36) han fet un pas al costat, al qual s’afegiran presumiblement d’altres, és lògic pensar que la transició del bàsquet espanyol necessitarà una referència perquè als integrants novells no els agafi vertigen. Els finals de cicle el diable els carrega, sobretot si l’ombra del passat és d’unes proporcions colossals, com és el cas.
Al nen prodigi (l’avui Ricky tatuat i barbut va debutar a l’ACB amb la Penya sent un nen de 14 anys i 11 mesos) li toca liderar un canvi de guàrdia delicat.
Li sobra esquena per fer-ho. La seva biografia està carregada de cops, alguns d’insuperables, però sempre emergeix. Com els caps de tribu genuïns.
No volia anar a Tòquio i ha acabat sent el líder que la selecció reclamarà