Una matança sense treva

Trenta dones han mort assassinades a Espanya des del gener. El ritme de crims masclistes d’aquest any és alarmant. En tot el passat 2020 hi va haver 45 assassinats de violència de gènere, segons les dades oficials. I des del 2003, moment en què es va començar a comptar aquesta terrible xifra, la matança ascendeix a 1.108 vides truncades, 58 morts violentes de mitjana anual. Darrere d’aquests números hi ha noms, històries personals escapçades abruptament i vides familiars truncades que han deixat centenars d’orfes.

Els mitjans de comunicació hem dedicat molta atenció informativa a aquesta xacra i hem especialitzat periodistes en la matèria. Les administracions també han fet un esforç important creant tota mena de serveis d’atenció i prevenció. Políticament, a diferència de fa un parell de dècades, els governs han posat la gestió d’aquesta crisi a primera línia de prioritat. Tant és així que hi ha un ministeri dedicat al tema, amb una secretaria d’Estat i una delegació ad hoc. A la majoria de comunitats autònomes hi ha departaments exclusius. Al recent Govern de Catalunya s’ha

Director adjunt creat la Conselleria de Feminismes i a centenars d’Ajuntaments hi ha regidories destinades a atendre i prevenir aquesta maldat. Sense oblidar les unitats especials als cossos policials, des de la Policia Nacional fins als Mossos d’Esquadra. També s’han endurit les lleis i el poder judicial ha creat més d’un centenar de jutjats exclusius de violència contra la dona i més de 350 de compatibles. Hi ha atenció telefònica d’urgència, habitatges d’emergència per acollir víctimes i la consciència respecte a la crueltat masclista és transversal en tots els nivells de l’administració pública. I, finalment, en l’àmbit educatiu s’han impulsat nombrosos programes per incidir en les noves generacions.

Tot això i moltes altres iniciatives es duen a terme des de fa anys, invertint diners i esforç. Però lamentablement el resultat és pírric. En 18 anys de lluita no s’ha doblegat la corba d’assassinats i continuem amb xifres elevadíssimes.

Potser ha arribat el moment d’analitzar què fem malament perquè està clar que estem davant un fracàs col·lectiu.