La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ni ‘entente’ ni ‘cordiale’ Les relacions franco-britàniques toquen fons amb Johnson i Macron
Mon Dieu!, exclama Boris Johnson en el seu excel·lent francès cada vegada que passa el tràngol d’una reunió amb el president gal, que veu com un petit Napoleó arrogant que amb gust enviaria a Santa Helena, o millor encara a Tristan da Cunha, la possessió britànica més remota, al mig de l’Atlàntic sud, tan pedant i antipàtic com un taxista parisenc quan li suggereixes anar a la torre Eiffel per una ruta diferent de la que ell ha agafat, o un cambrer d’un bistrot de Montmartre si no li deixes la propina que espera o no esculls l’steak tartare que t’ha recomanat encaridament.
My God!, exclama Macron en el seu anglès amb fort accent cada vegada que s’entrevista o parla per telèfon amb Johnson, que considera un barrut monumental, frívol, arrogant i de dubtosa moralitat, que no ha tingut objeccions a l’hora d’intentar destruir el projecte europeu per al seu propi interès personal. I tan mal vestit, malgrat que podria anar caminant a Savile Row, on hi ha els millors sastres del món! I a sobre amb aquells cabells, sisplau!
L’entente cordiale, signada entre el Regne Unit i França el 1904 i que va marcar el segle XX, no té avui res ni d’una cosa ni de l’altra. Per sort, les disputes entre tots dos països separats pel canal de la Mànega, millors amics i pitjors enemics segons el moment, ja no es resolen amb llances, baionetes i fusells, com les guerres religioses i polítiques en què s’han vist embrancats durant segles, sinó amb dards diplomàtics de més o menys efectivitat i abast.
Ara no es tracta de resoldre la successió a una corona europea, sinó de lluitar amb els espeternecs del Brexit, que ha enverinat la relació d’Anglaterra no només amb París sinó amb el conjunt de la Unió Europea. De la pèrdua de confiança mútua es deriven tots els problemes: la disputa pesquera, el desplegament de patrulleres a les aigües del Canal, les amenaces de tallar l’electricitat a l’illa de Jersey, l’arribada massiva d’immigrants en pasteres a la costa de Kent, les al·legacions que la vacuna d’AstraZeneca no és efectiva, la imposició mútua de quarantenes i restriccions als viatges, la insistència francesa que s’efectuïn escrupolosament els controls duaners a Irlanda del Nord per protegir la integritat del mercat únic...
Fa temps que Johnson proposa una cimera per llimar tensions i intentar buscar solucions a llarg termini. Vol que París “accepti el Brexit d’una vegada per sempre com un exercici de la sobirania britànica”, en comptes de tractar-lo com un error d’adolescència reversible, que patrocini una interpretació laxa dels acords comercials, de manera que no totes les mercaderies procedents de la Gran Bretanya hagin de ser examinades a la seva entrada a l’Ulster; que permeti que les desenes de milers de britànics que tenen cases de vacances a la Dordogne i la Costa Blava puguin viatjar sense condicions; que assumeixi que les quotes de pesca no poden ser les mateixes que abans, però no per això ha d’enviar vaixells de la Marina al Canal; que França impedeixi que els sol·licitants d’asil llancin les pasteres al mar des de la seva costa, en comptes de fer els ulls grossos o prendre-s’ho amb filosofia.
L’entrenador de futbol José Mourinho, quan s’asseia a la banqueta del Reial Madrid, va fer famosa la frase “jo em demano per què” per criticar suposats favors arbitrals al Barça, i Macron diu el mateix: per què i per a què insisteix el premier del Regne Unit en una cimera si quan parlem no s’ha preparat els temes, només diu vaguetats i generalitats, no domina els detalls... A la reunió del G-7 celebrada al juny a Cornualla, al president francès el va fer sortir de polleguera el fet que Johnson estigués obsessionat amb la guerra de les salsitxes (la seva escassetat a Irlanda del Nord com a resultat del Brexit) en comptes d’abordar els temes principals de l’agenda: la Xina, el subministrament de vacunes al tercer món i els impostos a les grans corporacions globals. Li va semblar molt poc seriós.
Totes dues bandes coincideixen que les relacions bilaterals es troben en un pèssim moment, però amb matisos. Johnson ho compara amb dos germans, que s’estimen però competeixen entre ells i de vegades es barallen. Macron, en canvi, a un matrimoni en què un cònjuge ha posat les banyes a l’altre (el Brexit) i la reconciliació és impossible tret que el culpable demani perdó de genolls i el divorci serà de categoria. “No havia vist mai les coses tan malament
A Macron l’enerven la falta de preparació de Johnson a les reunions i la seva mínima atenció als detalls
Londres pensa que Macron no accepta el Brexit, el divorci, i insisteix que el Regne Unit sigui “castigat”