La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’avió independentista capicua
L’1 de setembre del 2013 Artur Mas va reunir tots els alts càrrecs del seu govern –consellers, secretaris generals i sectorials, directors generals i directius d’empreses públiques– per infondre’ls ànims de cara al curs polític que començava i que havia de desembocar en el referèndum –finalment procés participatiu– del 9-N del 2014.
La data és important perquè marca el precís moment en què els avions entren a formar part de la història del procés. Fins aquell dia el protagonisme havia estat per a la navegació marítima. Totes les metàfores utilitzades pel llavors president es referien a les dificultats i perills que hauria d’afrontar el vaixell amb rumb a Ítaca que simbolitzava l’ambició política de l’independentisme de construir un Estat propi.
Però aquell dia el llavors president va decidir canviar de mitjà de transport. El procés estava en plena fase d’acceleració i les aeronaus són més ràpides que els vaixells. A la reunió, Artur Mas va dir als seus alts càrrecs en to solemne que l’avió de Catalunya s’havia enlairat i que, una vegada a l’aire, només hi havia dues possibilitats: volar o estavellar-se. I, per descomptat, davant tal disjuntiva, només calia mantenir-se a l’aire.
Vista en perspectiva, la metàfora pot complementar-se ara per dotar-la d’un sentit, diguem-ho així, capicua. Si la fase del desacord definitiu entre els governs català i espanyol se solemnitzava amb un avió independentista que s’enlairava a les ordres d’Artur
Mas, el retrobament comença amb una ampliació de l’aeroport de Barcelona perquè aterri correctament la mateixa aeronau que ara pilota Pere Aragonès. Pel mig, volant en cercle, les presidències de Carles Puigdemont i Quim Torra. Avions al principi i avions al final.
Diem final fins i tot sabent que no ho és. L’agenda sobiranista continua viva. Però tant la reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat com, sobretot, l’anunci sorpresa de l’acord d’ampliació del Prat el mateix dia, tancat pel vicepresident Jordi Puigneró, són senyals inequívocs que el Govern català assumeix per la via dels fets la seva disposició a fer la seva feina dins dels marges del camp de joc autonòmic.
Se sabia que això era així per a Esquerra. Però hi havia dubtes, i continua havent-n’hi, sobre Junts per Catalunya. Ajuda a aclarir-los que el vicepresident Jordi Puigneró, l’home amb més galons en l’exèrcit governamental dels puigdemontistes, hagi posat tant interès a deixar clar que la qüestió de l’aeroport és cosa seva, donant mostres inequívoques que els junters no volen quedar despenjats de la política pragmàtica, per molta oratòria que després s’afegeixi des dels faristols.
Hi ha qui ha volgut veure en les presses de Puigneró entorn de l’anunci de l’acord una manera de guanyar protagonisme i de deixar enrere el seu lamentable episodi paeller mentre el Govern del qual forma part continua dictant als ciutadans mesures d’estricte compliment per fer front a la pandèmia que ell, alegrement i descuradament, es va saltar entre gra i gra d’arròs. Però el cert és que l’acord estava forjat prèviament i que el seu aparell de comunicació ja estudiava la data de l’anunci anteriorment a l’episodi arrosser.
JxCat ha demostrat que no vol quedar despenjat de la política pragmàtica
Tot i que la pregunta més interessant des del punt de vista polític que deriva de l’acord d’ampliació de l’aeroport, igual com ja va passar amb l’oficialització de la candidatura olímpica dels Jocs d’hivern Barcelona-Pirineu, és aquesta: Què hi fan els comuns i els socialistes governant junts a l’Ajuntament de Barcelona si a cada projecte estratègic que es planteja per a la ciutat treballen i defensen posicions que són totalment incompatibles entre si?