Negroni i companyia

Camillo Negroni tenia, de jove, les faccions molt fines, gairebé femenines. Sota el barret de copa alta i cobert amb levita semblaria un nen disfressat, si no fos pels formidables mostatxos, que li donen l’aire escaient. És un jove aristòcrata de finals del segle XIX, fill d’un comte italià i d’una mare britànica, Ada Savage Landor.

Ada era filla de Walter Savage Landor (1775-1864), un excèntric poeta anglès de vida novel·lesca, trufada de desgràcies autoinfligides, malgrat que, segons alguns dels seus biògrafs, no totes van ser culpa seva. El seu principal llegat literari són uns diàlegs, però va dedicar moltes energies a barallar-se amb parents, veïns i autoritats. De tradició Whig (antecedent dels liberals), va ser un fogós partidari del progrés. De jove, va guerrejar a Espanya contra Napoleó. De vell, va donar suport a Garibaldi. Paradoxalment, va publicar molt en llatí. Es va batre en

“No hauries de beure’n més de 20 al dia”, li escriu un seu amic de Chelsea

dol, va perdre plets i diners per causa dels seus libels i poemes satírics. Va heretar finques, que va perdre. Va malgastar la seva fortuna en projectes extravagants o filantròpics. A Gal·les volia reconstruir una abadia. Va voltar per França, Àustria i Itàlia. Arrelat a Florència, en va ser expulsat. Es va fer molt amic de Dickens, que el va fer sortir de secundari a El casalot (Bleak house), primera sèrie (literària) detectivesca d’èxit. És enterrat a l’English Cementery de Florència.

Inevitablement, Camillo Negroni, el seu net, havia de ser un romàntic. Implicat en litigis amorosos, ha de fugir d’Itàlia. Vaquer a Wyoming, mestre d’esgrima a Nova York, òptimes connexions a Londres. Torna a Florència ric i hedonista. És sabut que la seva principal aportació a la història és un aperitiu. Florència 1919 o 1920. Caffè Casoni. El comte Camillo Negroni demana al barman Fosco Scarselli que li corregeixi amb ginebra l’americano, aperitiu aleshores de moda a base de vermut, campari i soda. Així neix el negroni: ginebra, vermut i campari a parts iguals, una tallada de taronja i gel. La primera versió devia ser exigua, ja que, en una carta de l’octubre de 1920, Frances Harper de Chelsea escriu al comte Negroni: “No hauries de beure’n més de 20 al dia”. Certament, no és apte per a paladars prudents aquest aperitiu que Josep M. Fonalleras ha descrit com “un líquid majestuós i cardenalici”.c