El poder de la nostàlgia

Un estudi de la Fundació Bertelsmann del 2019 (abans de la pandèmia) documentava que a Europa la majoria de la ciutadania presenta un biaix reaccionari per nostàlgia del món anterior. La nostàlgia és un sentiment que es dispara amb la por, l’ansietat i el mal humor. De les conclusions d’El poder del passat, així es titulava l’informe, destacaven que gairebé el 70% dels enquestats pensen que el món era millor abans. La nostàlgia no té memòria real, només somieig. Gairebé un 80% pensen que els immigrants no volen encaixar en la societat i més de la meitat consideren que aquests ocupen els llocs de treball que no els corresponen. La nostàlgia no té raons i arguments, però sí sentiments que són reals, encara que no siguin racionals. “Poques coses enganyen més que els records”, va escriure Carlos Ruiz Zafón.

Això era abans de la pandèmia. I ara? Com serà el poder del passat combinat amb la desconfiança del present i la por del futur? El desgast emocional de la pandèmia és evident. Segons l’últim Índex d’Experiència Negativa de Gallup, que rastreja els sentiments de preocupació, estrès, dolor físic, tristesa i ira en 115 països, l’any 2020 va ser el més estressant de la història recent. Segons l’informe, el 40% de la població de tot el món va patir estrès durant gran part de l’any anterior. Encara és aviat per poder fer un balanç de les conseqüències socials i col·lectives d’aquest profund trencament individual. Però sembla evident que a la vulnerabilitat sanitària, junt amb la social i econòmica associades a la pandèmia, cal afegir-hi la vulnerabilitat i fragilitat emocional.

Nombrosos estudis s’han nodrit de la ciència política, la sociologia, la psicologia social i la neurociència per indagar

Com serà el poder del passat combinat amb la desconfiança del present i la por del futur?

sobre el paper de les emocions en la pandèmia i quins canvis poden generar en les actituds polítiques de la ciutadania, o quina relació tenen aquestes sensacions amb fenòmens polítics actuals com el populisme i la crisi de representació. Entendre la irrupció de les emocions en la política i com han estat catalitzades per la pandèmia crec que és avui més rellevant que mesurar opinions.

No hi ha certeses en el present i el futur no sembla un lloc esperançador. No sabem realment quan acabarà la pandèmia i, tampoc, com seran –amb certesa– els escenaris postcoronavirus. La incertesa llisca, estressada i inquieta, cap a una por paralitzant i desconfiada. Una por interior. Com assenyala Marta Nussbaum, “la por tendeix a bloquejar la deliberació racional, enverina l’esperança i impedeix la cooperació constructiva d’un futur millor”.

La política democràtica s’enfronta a una societat nostàlgica de previsibilitats, incloses fins i tot les més injustes. Aquesta necessitat de seguretat trista és profunda i la pandèmia l’aguditza. La batalla política per l’alegria confiada és la primera tasca democràtica del moment. Si guanya la tristesa, no hi ha futur.c