D’Ors i la Bella Dorita

El 6 de novembre de 1943, Eugeni d’Ors, esdevingut un estaquirot franquista, va venir a Barcelona i va dir unes paraules a la mitja part d’un concert de música de Manuel de Falla al Teatre Coliseum. Sabem, pel dietari de Nèstor Luján (de qui l’any que ve se celebraran els cent anys del naixement), que els joves de l’època no li tenien cap simpatia. D’Ors va pujar a l’escenari i va deixar anar: “Vengo de Madrid. Dentro de tres días iré a Francia. Allí seré llevado en triunfo, en procesional cortejo, a la Universidad Provenzal para ser honrado con el título de Doctor Honoris Causa”. D’Ors era el que són avui els boomers per als mil·lennistes: un bunyol i un tap.

Pocs dies després, la revista Alerta, del SEU, que dirigia Josep Espriu, germà de l’escriptor Salvador Espriu, va publicar un article d’un tal Eugenio López Lafuente sobre D’Ors, demolidor. Deia que acabava de llegir un llibre seu, Epos de los destinos (1942) i que havia quedat tan aclaparat que, per esbargir-se, havia decidit anar a El Molino. Hi actuava la Bella Dorita, que cantava un cuplet sobre un home que duia un argument a la mà. Per més que la dona s’hi esforçava, l’argument no li entrava. Era, ja s’ho poden pensar, una qüestió de titola. Però cada cop que havia de parlar de la titola que no li entrava, la Bella Dorita deia l’argument.

L’article de la revista Alerta tenia molt mala bava: “Por fin di en el clavo. La Bella Dorita ha leído a Eugenio d’Ors, ha leído aquel artículo en donde dice que sólo es importante el hombre que lleva un argumento en la mano para hacerlo entrar en cualquier cabeza. ¡Dios sea loado!, me dije. La categoría se cerraba en círculo, se encadenaba, volvía a la anécdota. Como los grandes genios, el señor D’Ors volvía a la boca multiforme del pueblo. La Bella Dorita influida por el gigantesco esfuerzo intelectual del señor D’Ors. Esta influencia era definitiva. No estaba lejano el tiempo en que se bailarán por bulerías y se cantarán por seguirillas, desplumando las alas de los ángeles”.

La història era tan bona que vaig voler saber-ne els detalls. Vaig trucar a Carles Fisas, el divulgador de temes històrics, que havia estat col·laborador d’Alerta. Em va

Hi actuava la Bella Dorita, que cantava un cuplet sobre un home que duia un argument a la mà

explicar que va ser ell qui, una nit a El Molino, es va adonar que la cançó que cantava la Bella Dorita i la teoria d’Eugeni d’Ors s’assemblaven tant i que ho va explicar a Nèstor Luján. Eugenio López Lafuente era en Nèstor! Exacte, em va dir en Fisas, però com que no ho van dir a ningú, la gent pensava que l’article l’havia escrit Salvador Espriu. I la cançó de la Bella Dorita, existia realment? Vaig trucar a Xavier Quiñones Escámez, el gran col·leccionista de discos de pedra, desaparegut fa poc: els en vaig parlar la setmana passada en aquestes pàgines. De seguida el va tenir localitzat: “Los argumentos” de Gerardo Alcázar, que era el nom artístic de Joan Julià. No vam trobar, però, cap gravació, ni cap paper on aparegués la lletra. Tant que hauríem rigut. Si algú me les pogués facilitar li agrairia molt especialment.