Massa ritme

Els blaugrana perden a Salzburg en un partit molt incòmode en què Koeman recupera en va el sistema de tres centrals

La primera derrota del Barça en la pretemporada va arribar a Salzburg a l’últim minut del partit, per a la festa de les gairebé 30.000 persones que van omplir el Red Bull Arena. Potser el duel li va arribar massa aviat al Barça, a principis d’agost. Va ser un examen intens per als blaugrana, que els situa en el seu moment just, deu dies abans de començar la Lliga. El campió austríac va posar moltes revolucions a la gespa i els blaugrana amb prou feines van poder trobar resposta a tanta intensitat. Van aguantar com van poder amb l’ajuda d’un tercer central, un experiment que Koeman va recuperar i que no va servir per capejar el temporal. Va ser massa ritme per a un Barça encara en preparació que va anar a remolc des que Sucic va marcar un golàs des de fora de l’àrea poc abans del descans. Braithwaite va aconseguir igualar de rebot i amb sort. Fins que al minut 90 Aaronson es va trobar amb un refús del pal per deixar sense efecte l’intent de reacció visitant.

La pretemporada del Barcelona ha estat ideada per anar de menys a més. La progressió dels seus rivals es veu perfectament. Va començar contra un equip de Primera RFEF, el Nàstic, va continuar amb un de Segona Divisió, el Girona, dissabte es va jugar contra un equip de mitja taula de la Bundesliga, l’Stuttgart, i ahir tocava un contrincant de Champions, el Salzburg, el campió d’Àustria. En l’últim pas abans de debutar a la Lliga, diumenge al Gamper, el Juventus ja és un gran d’Europa, candidat a tot.

Koeman temia la pressió alta i la verticalitat del conjunt austríac, jovial i desacomplexat. Respectava tant el Salzburg que va decidir canviar d’esquema de joc. El Barça havia utilitzat el 4-3-3 en els seus tres primers amistosos. “Tenim un sistema atractiu”, va dir Laporta traient pit en la presentació d’Emerson. Però en el quart el tècnic holandès va tornar als tres centrals amb què va jugar els últims tres mesos la temporada passada. Amb De Jong entre Araújo i Lenglet per saltar al mig del camp quan l’equip tingués la possessió en camp contrari.

Al davant de la defensa, a més de Busquets, es van situar els joves Gavi i Nico, dos futbolistes que aquests dies han exhibit claredat d’idees per treure neta la pilota. El problema és que això va passar vegades comptades. El ritme dels locals va ofegar els blaugrana –ahir vestits de porpra– i durant molts minuts amb prou feines els deixava sortir de la seva meitat de terreny de joc.

Després de no haver jugat a Stuttgart, Umtiti i Braithwaite sí que van sortir i el danès va fer l’1-1 de rebot

I això que la primera ocasió va ser del Barça, amb una gran obertura de Griezmann per a Alba al carril esquerre, que va estar ràpid per habilitar Memphis. Un defensa va rectificar de pressa per tapar el davanter. El neerlandès, com ja va passar a Stuttgart, va ser el més actiu en atac. No sembla que acabi d’arribar, sinó que està molt adaptat als automatismes. Seva va ser la millor ocasió dels blaugrana a la primera meitat, després de regatejar amb molta habilitat Onguéné i xutar amb rosca enganxat al pal. Però fora.

Amb la seva lliga ja començada, el campió austríac va incomodar molt. Va fer servir la força. Busquets, Nico, Griezmann i fins i tot Koeman es van queixar de l’excessiva duresa. Però formava part de la tàctica del Salzburg, que volia per tots els mitjans recuperar la pilota ràpid i sorprendre amb la verticalitat d’Adeyemi i Okafor. El suís va tenir un dia per oblidar, en què va fallar fins a dues ocasions fàcils sol davant de la porteria.

Al Barça li va provar l’entrada de Balde i Braithwaite. El lateral del planter va estirar la banda esquerra i va provar un gran xut, i el danès, en els seus primers minuts de la pretemporada, va marcar l’1-1 de rebot, després d’un xut de Dest (l’altre carriler), a la recta final.

Tot i això, en l’última jugada Aaronson va ser molt més ràpid que els centrals Arnau Comas i Umtiti (que va tornar a jugar després de no haver participat a Stuttgart) per recollir un rebuig del pal i fer justícia al marcador.c

2016. Després dels Jocs de Rio. El regatista gallec Nico Rodríguez (30 anys) rep una trucada. A l’altra banda del fil telefònic el català Jordi Xammar (27). Més o menys li diu: “Nico, deixa-ho tot i vine amb mi”. Aquella conversa va canviar el destí de tots dos. El de Vigo estava a punt de fer les maletes. “Me n’anava a Holanda, on vivia la meva parella, a treballar com a dentista. Sense ajuts ja pensava que no podria tornar mai a la vela olímpica ni a participar en uns Jocs. Però el projecte que m’oferia en Jordi era sòlid i amb suports”.

Xammar, que a Rio havia estat dotzè amb Joan Herp com a tripulant, necessitava un acompanyant nou perquè la seva parella esportiva habitual va aparcar la vela pels estudis, i va triar Rodríguez. Gairebé cinc anys més tard, en aigües d’Enoshima, tots dos van trepitjar el podi olímpic com a medalla de bronze després de fer el mateix en tots els Europeus i Mundials des del 2017. Va ser la segona medalla per a la vela espanyola després de l’aconseguida dimarts per Joan Cardona en la classe Finn. La vint-i-unena de la història del país i la setena aconseguida en la classe amb més tradició, la 470. “És un camí molt llarg. No som superestrelles de l’esport. Som dos nens que havíem somiat ser aquí i anys després som aquí”, resumeix Xammar.

Van arribar a la Medal Race en tercera posició i així van acabar. Pel camí van tenir dificultats. “Aquesta medalla ha estat un exemple de la nostra campanya, hem patit. Les coses es van torçar, però no vam deixar de creure-hi. És el somni de tota una vida. Quan comences a navegar somies amb uns Jocs, i en el millor dels somnis apareixia una medalla. Era una oportunitat que no podíem deixar escapar [gairebé plorant]”. A Xammar encara li tremolaven les mans. Estava en estat de xoc, entre l’alegria i una calor tòrrida que picava de valent.

De fet, abans de la sortida es van passejar amb armilles de gel per no patir un cop de calor i per mantenir el cap despert per a la ràpida presa de decisions durant la regata.

Al seu costat, el gallec agafava el testimoni. “Cal mossegar-ho tot, medalla, ampolles i el que calgui. Gràcies a tot l’equip i als que van confiar en mi al principi”. Ho van celebrar un cop acabada la regata botant sobre el vaixell i després capgirant-lo i llançant-se a l’aigua mentre tancaven el puny. L’esforç havia valgut la pena. Els 250 dies que passen lluny de casa, també. Les hores invertides, per descomptat. Perquè la 470 és una de les classes més tècniques. Al principi d’estar junts Rodríguez va haver de fer un esforç per posar-se al nivell de Xammar. Han arribat a acumular fins a 20 dies seguits d’entrenaments sense parar, perfeccionant la seva coordinació.

La de Xammar no és una medalla qualsevol. És un èxit amb dedicatòria, concretament al seu avi Manel. Ho confessa mentre es toca una medalla, però no el bronze, sinó una altra de millor. “El meu avi ja navegava. A l’aeroport la meva mare em va donar aquesta medalla del meu avi. Li vaig dir que no la volia portar perquè no em volia deixar portar per l’emoció, em volia centrar en la meva feina. Però a mitja setmana, quan les coses es van torçar, la vaig agafar, la vaig ficar a la motxilla i me la vaig posar. Al meu avi li hauria encantat participar en els Jocs. He guanyat una medalla i ell hi ha estat present”.

El regatista del Club Nàutic del Garraf i estudiant d’Administració i Direcció d’Empreses passa per ser bàsicament una bona persona, i al maig va tenir l’oportunitat de demostrar-ho. Anava en bicicleta per la serra de Granada quan es va topar amb Elías Matute, un jove que feia tres dies que estava en parador desconegut

Tàndem

No som superestrelles, sinó dos nens que havíem somiat ser aquí” Jordi Xammar Regatista

Em pensava que ja no vindria mai a uns Jocs, però en Jordi em va oferir un projecte sòlid” Nico Rodríguez Regatista

després d’haver caigut. El noi estava a les acaballes i Xammar el va atendre i va mirar de mantenir-lo despert fins que va arribar l’ajuda mèdica. Es pot dir, sense exagerar, que li va salvar la vida.

La seva afició pel mar va començar ben aviat, embarcat en el veler dels seus pares, per bé que el motociclisme (els seus progenitors eren pilots) també li cridava l’atenció. Als 6 anys ja competia en la classe Optimist, com gairebé tots els que comencen. Als 14 mirava quants anys tindria a Rio 2016 i a Tòquio 2020.

Amb 8, Rodríguez s’iniciava en la vela, al Reial Club Nàutic de Vigo. Com tants altres gallecs, ha rondat per molts llocs a la recerca dels seus desitjos, de Galícia a Las Palmas, on va viure dos anys. Ho va intentar en la classe 49er com a patró i després com a tripulant en la 470. Va acabar amb Xammar. De vegades hi ha trucades que canvien una vida.c