La Vanguardia (Català-1ª edició)
La vela val per dos
El regatista català Jordi Xammar i el gallec Nico Rodríguez es pengen la medalla de bronze al parc de regates d’Enoshima en la classe 470, la de més tradició d’èxit a Espanya
El meu primer millor amic no em va dir mai el seu nom. Però m’agafava la mà a classe quan algú em recordava que només em creixien els cabells, tornava al meu costat quan l’avorriment volia fer-se l’amo i senyor del meu tros d’aigua entre suros (que llargues que són les piscines de 50!) i tornava a la nit, quan per pur esgotament no aconseguia deixar-me anar de pressa. I parar. Agafar el son. Aquell primer millor amic em va ajudar a dibuixar les històries que encara avui crec que continuo volent, tot i que ara les persegueixo més per als meus. També a somriure sota l’aigua quan sentia que em moria en una estúpida apnea sense premi. A sobreviure d’un sospir a tandes d’entrenament que vorejaven la bogeria. I sobretot a traçar els meus desitjos sense cotilles però dibuixant-los ràpid i bé. Precisos i clars per construir-los cada nit. Pensant-los primer i somiant-los després per afegir un trosset a aquella altra vida meva, plena de llum i olímpics èxits esportius (que no van arribar mai tot i que vaig aprendre allò de gaudir del camí).El meu amic sense nom em duia puntual totes les matinades fins al punt on havia quedat la meva història somiada la vigília i la fèiem créixer. Fotograma a fotograma. Sí, el meu primer millor amic, aquella gran imaginació agegantada entre vetlles i clor que tantes vegades em va empènyer a comportaments que honren aquest nom meu que he après a estimar amb el temps (margarita significa ‘perla’...), em va ensenyar a voler ser igual que la meva germana gran (la meva estimada falsa bessona, nascuda el gener del mateix any que jo, que vaig arribar al desembre), que ho feia tot bé i amb la meitat d’esforç. Beneït talent.
El que no vaig entendre a temps és que hauria d’haver-li posat nom. Al meu primer millor amic, dic. Crec que si ho hagués fet avui continuaria amb mi.
Hi ha qui pensa que de tant utilitzar-les certes paraules et defineixen. Que un nom ben portat, ben triat, ben posat, et dona força, atrapa la teva personalitat, les teves ganes, el teu talent... Fins i tot si com el de la nova reina olímpica dels 800, Athin Mu, arriba mig buit pot explotar sonorament. Resulta curiós que just aquesta paraula que la representa, Mu, que aquí identificaríem amb l’onomatopeia però més amb el silenci i els japonesos tradueixen per ‘absència’ (té també un koan propi on aquest mu s’acosta al ‘deliri’) acompanyi una de les medalles més cridaneres, la primera per al seu país en aquesta prova des de Mèxic’86. Així doncs, poques bromes amb el seu cognom, o amb el de Patricia Mamona, plata en triple salt. En portuguès la mamona és el fruit d’una euforbiàcia, el ricí. I en llatí, no pot ser més brillant, fa referència a la riquesa i a la capacitat per frenar maldats. Sí, poca broma i molta atenció als noms. Sabeu que Caeleb vol dir ‘únic’ en llatí? I que restant la L a Dressel diem ‘entrenant’ en francès? Doncs així, amb aquestes dues paraules rutilants, Caeleb Dressel, és com es construeix el nom de l’estrella que més brilla a Tòquio.
En japonès ‘Mu’ es tradueix com a ‘cap’ o ‘sense’ i en llatí ‘Caeleb’ significa ‘únic’!