“Som aquí per fer que us ho passeu bé”

Les dones, que s’enfronten a Hongria, convençudes d’arribar a la final

Les dones del waterpolo espanyol ja no són aquelles nouvingudes que van sorprendre el món penjant-se la plata als Jocs de Londres 2012. Llavors van irrompre a l’escenari per al gran públic com una nova onada. Les deixebles de Miki Oca juguen i parlen com unes campiones en tota regla, amb una trajectòria de gairebé una dècada lluitant a l’elit, posant-hi el coll en cada torneig per pujar al podi. Ja sigui en Mundials, Europeus o Jocs, cal comptar amb Espanya. Són marca registrada. Se n’espera el millor. De moment ja s’han tret l’espina de Rio, on van ser eliminades a quarts, i avui disputaran (12.50 h) una semifinal de llinatge contra Hongria.

Si hi ha dues jugadores que se les saben totes dins l’equip i que exerceixen de líders són la portera Laura Ester (31 anys) i Anni Espar (28). És d’hora a Tòquio quan atenen la premsa, però no dubten en les respostes, no hi ha cap matís d’inseguretat en el seu missatge. “Serà una guerra, contra Hongria –exclama Espar–. Hem de fer un bon partit en defensa. Si ho aconseguim tindrem molt de guanyat. És el que ens va faltar davant Holanda”. Espar es refereix a l’única derrota patida per Espanya al torneig, per 14-13. “Sí, sí, serà una guerra. Serà molt dur”, la secunda Ester al seu costat. El conjunt magiar li acostuma a anar bé a Espanya, però això no ho volen ni sentir. “Tant nosaltres com elles som un equip diferent del d’altres campionats”, diu la portera del CN Sabadell. A la conversa qui porta la veu cantant és Espar, de missatges concisos i rotunds. Podria estar esgotada per una marató de competicions que acumula amb el CN Mataró i la selecció, però, en plena maduresa, se sent al màxim. “Estic amb les piles carregades al 100%, i encara que no ho estigués em sentiria al màxim d’energia. Això són uns Jocs

Olímpics. Abans de començar els quarts de final pensava: ‘És la tercera vegada que soc aquí, quina sort que tinc’. Per tant,

Anni Espar i Laura Ester expliquen que no necessiten una gestió emocional extra per afrontar la competició

tinc energia per al que vingui”.

L’equip d’Oca és un grup unit, que es coneix fil per randa i que s’autogestiona en segons quins aspectes. “En cert sentit, som com una família, visualitzem el partit juntes i fem el treball tàctic amb els entrenadors, però no fem un treball emocional específic”, assenyala Espar. Quan cal parlen en profunditat. “Després de perdre contra Holanda ens vam reunir totes en una habitació i vam analitzar el que havia passat i ens vam donar forces per continuar, perquè no s’havia acabat el món. Ens va servir per fer més pinya”, revela Ester. Se les veu tranquil·les i conscienciades. Gens superades, perquè ja tenen experiència. “Zero pressió. La feina ja està feta. Aquí hem vingut a divertir-nos i a fer que us ho passeu bé”, afirma Espar. “La competició va començar a quarts de final. Ara pas a pas cap a dalt”, proclama Ester. La piscina dirà on acaba aquest grup, però a convicció pocs el poden guanyar.c