Unes mans miserables

Pocs saben qui és Oleg Verniàiev i pocs coneixen Alexa Moreno. El primer és un gimnasta d’Ucraïna. La segona, una gimnasta mexicana. L’Oleg no ha estat a Tòquio per presumpte dopatge. L’Alexa va quedar quarta diumenge.

Vaig descobrir Verniàiev a la fila 4 de la grada de premsa de la pista de gimnàstica dels Jocs de Rio 2016. Plorava com la lletra d’un tango sobre la seva muntanya de músculs enfonsat en la derrota.

L’Oleg havia posat la mà en un lloc inapropiat de la barra del cavall amb arcs i se’n va anar tot a fer punyetes: la mà, l’exercici i la feina de quatre anys. Es va asseure a la cadira de perdedor, va recolzar les mans i els colzes sobre les cuixes i va continuar plorant. Aquell dia, al Rio Arena, vaig detestar més que mai aquell cavall amb arcs i la seva barra assassina.

La inoblidable i insuportable gimnàstica és responsable d’uns aparells creadors de traumes d’infantesa com el plint o el poltre, que hauríem de declarar anticonstitucionals i patrimoni de la inhumanitat.

La gimnàstica sembla un esport despietat. Els esports d’equip acostumen a tenir marge de derrota i la seva derrota és compartida. En la gimnàstica no. No pensem en santa Bàrbara fins que trona. És a dir, cada quatre anys. I si falles, et fots. Sigui per una mà que rellisca, per un peu que es perd, per un cos que no s’arqueja, per una nota d’un jutge que ves a saber com ha dormit...

Alexa Moreno va fer un exercici brillant a Tòquio diumenge en el salt. Es va quedar a disset mil·lèsimes de la medalla de bronze. Quatre anys perquè un grup de jutges decideixin, com Neró, si el polze s’eleva o s’abaixa perquè la mà de l’Alexa no es va acabar d’ ajustar. Disset mil·lèsimes votades per un tribunal sentenciador.

Devia ser a finals del segle XX i va ser al CAR de Sant Cugat quan vaig estar uns dies compartint entrenaments amb Gervasio Deferr, Andreu Vivó i el seu entrenador, Alfredo Hueto, mentre preparaven els Jocs de Sydney del 2000. S’entrenaven gairebé deu hores diàries. Rutina, repetició, salt. Magnèsia una altra vegada a les mans. Caiguda. Ara el poltre, ara les anelles, ara el terra. Cossos exigits i tractats fins al límit de la perfecció en la infantesa, tancats en una urna, degudament cuidats 24 hores al dia, set dies a la setmana. Veia aquella gent entrenar-se i desconeixia com ho feien. Anys després continuo sense descobrir el secret i la potència dels seus salts.

En una competició els hi va l’èxit, però també els diners. Depenent del resultat, l’ajuda augmenta. Més mans tortes, més jutges del dimoni... i menys calés de les beques (això no és futbol). Un lloc més amunt o més avall a la classificació dona euros o no en dona. Terrible. Hem de sentir-nos còmplices de la gimnàstica i de tants altres esports (piragüisme, natació, judo, vela, tir...) camuflats en calendaris de quatre (o cinc) anys.

Andreu Vivó era un amic, orfebre de la gimnàstica, el millor patrocinador que he vist del seu negociat. Va morir d’una parada respiratòria pujant el turó de Collbaix, amb 34 anys, i sempre el recordo parlantme de la injustícia mediàtica amb la gimnàstica deixant anar una d’aquelles frases tremendes, doloroses: “Quan et retires d’un esport com aquest ningú no recorda el que vas pencar”. Tocaria adonar-nos que darrere de Simone Biles hi ha un exèrcit d’incompresos per uns esports d’una crueltat i un abandonament intolerables.c

Va posar la mà en un lloc inapropiat de la barra i se’n va anar a fer punyetes la feina de quatre anys