La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Els casaments i funerals més emotius que he vist eren per Zoom”
Tinc 53 anys. No he vist mai la diferència entre explicar històries i viure-les; i barrejar-les amb bon pop les fa insuperables. Vaig néixer a Londres i em sento europeu. La Karen i jo hem tingut la Lilly, que ja pica de mans amb la ràdio. Un japonès i un
Què li ha ensenyat la pandèmia? Que el món sempre canvia més de pressa que la nostra capacitat d’entendre’l. Avui mateix a la BBC hem llançat un podcast amb Melinda Gates...
Deu haver arrasat.
Doncs no. En canvi, un altre amb un doctor desconegut a l’Índia ha aconseguit un milió de descàrregues en unes hores...
L’audiència sempre ens dona lliçons? Sempre que la subestimem. I durant aquesta pandèmia, amb els seus interminables confinaments, l’oient ens ha tornat a demostrar el poder de la ràdio per transmetre idees i convertir-les en experiències compartides. Res no arriba més directe al cor humà que una veu.
Per què?
Perquè, a diferència de la tele o el vídeo, els humans no necessitem imatges per transmetre una idea.
Una imatge no val per mil paraules?
Si la idea és bona, apagui la tele i qualsevol pantalla. Perquè l’oient a l’escoltar-la l’engrandeix, l’adapta, la fa seva i la recrea i enriqueix.
I per a un musical com el seu?
Compta amb el poder de la intimitat, perquè ara per ara no tindrem el de l’escenari, però sí el de la veu molt pròxima a l’oient, que pot ser que visqui històries com la de U.Me: The Musical.
Per què requereix tanta proximitat? Perquè explica un amor de confinament entre dues de les seves víctimes: un jove al Japó i una altra al Regne Unit.
Un amor digital?
En diem amor? És la pregunta. Jo no sé vostè, però quan jo vaig començar a treballar amb Zoom el febrer del 2020 va ser com ser en un tren que travessava un túnel...
Em temo que sé de què parla.
...I tu saps que el món és allà fora en algun lloc amb els seus arbres, els seus ocells i les seves cases amb els teus amics, però no pots estar amb ells. Al principi, vaig creure que els creatius de la BBC no podíem ser creatius si només parlàvem per pantalla. Suposo que vostè també ho va pensar...
Ho vaig pensar, però no tenia remei.
...I a la vegada, era també una oportunitat insòlita –perquè ningú no havia viscut mai abans res igual– d’observar l’ànima humana