L’esperit juvenil depressivoeufòric de Nirvana

El 30è aniversari de l’edició de Nevermind, el segon àlbum de Nirvana, imposa una revisió d’aquesta fita del rock en particular i de la música popular en general. A més de posar al mapa l’estil grunge va servir per constatar que una música que fins aleshores era considerada rock alternatiu minoritari es convertís en una cosa massiva i impulsés la carrera d’altres grups, com ara Soundgarden o Pearl Jam.

Ho corroboren 30 milions de discos venuts i més de mil milions de reproduccions de Smells like teen spirit a Spotify. Aquesta cançó emblemàtica, que obre l’àlbum, sintetitza el caràcter del depressiu Kurt Cobain unint ràbia inusitada amb malenconia evanescent, una ambivalència que dominaria tota la seva breu obra. I és que Cobain, tot i formar part del punk rock underground del moment, era un tipus cultivat a qui li agradaven Pixies, R.E.M. i altres grups en què predominava la melodia per sobre del fragor.

Això també es constata en la segona cançó, In bloom ,enquè amb crescendos desbocats i riffs hard rock es cola una tornada inapel·lable i aturades amb únicament veu i un baix corpulent. L’altre gran èxit de l’àlbum, Come as you are, té una línia de baix que recorda el so del rock gòtic de Bauhaus i The Cure. El tercer tema que sobresurt, Lithium, és un vaivé constant, de la introspecció baladística a l’estrèpit guitarrer. I Polly, amb guitarra i veu, és un clar antecessor del seu disc Unplugged. Òbviament no hi falten els cacaus grunge, com ara Breed o Territorial pissing, rabiosos i accelerats, amb Cobain esgargamellant-se com si en això li anés la vida, però la marca de fàbrica que els ha fet llegendaris, la combinació de distorsió desmesurada amb laments corejables, torna a aparèixer a Drain you ia Lounge act. Al tram final coincideixen la trepidància afilada i cridanera de Stay away, un On a plain que podria haver estat escrit per Michael Stipe i Something in a way –que tancava el vinil original–, un tema acústic presidit per un solemne i inesperat arranjament de violoncel, i que resumeix a la perfecció l’esperit adolescent depressivoeufòric de Nirvana. Algunes còpies incloïen Endless, nameless, un exercici experimental i sorollista de gairebé 7 minuts que després va ser la cara B del single Come as you are.