La Vanguardia (Català-1ª edició)
Líders en un pedestal fràgil
“Sento el pes del món sobre les espatlles”, deia aquesta setmana Simone Biles –la gimnasta dels Estats Units que acapara l’atenció als Jocs de Tòquio– abans de fer un pas enrere, incapaç de gestionar tanta pressió. En una altra escala, també hi ha dirigents polítics sotmesos a un escrutini permanent, especialment els que estan en primera línia, en les principals institucions. Probablement estan entre els col·lectius que requereixen més fortalesa psicològica per exercir la seva funció. I no tothom ho resisteix.
La pressió també es pot sentir en l’àmbit local. O especialment en aquest nivell. L’alcaldessa de Berga Montse Venturós (CUP) va anunciar al juliol que deixava el càrrec perquè pateix una depressió, per la qual està de baixa des del febrer. “Assumir-ho no és mai fàcil i pesa un estigma que ens fa semblar febles”, va dir. En el seu pas per l’alcaldia Venturós ha tingut un perfil més activista que no pas institucional –fins i tot va ser inhabilitada per no haver despenjat una estelada del balcó de l’Ajuntament–. Ha deixat el càrrec, i, amb independència de les raons que ho han motivat, té raó en el fet que per a un polític no és fàcil admetre que pateix depressió o un episodi greu d’estrès o ansietat.
Com a gremi els polítics són molt resistents a la pressió psicològica. És una selecció que fa el mateix col·lectiu, ja que només s’acaben mantenint a dalt els que són capaços de resistir la sobreexposició –davant l’opinió pública, els mitjans de comunicació i els sectors econòmics i socials, entre d’altres– i els conflictes contra els quals lluiten cada dia a l’agenda, de manera que aconsegueixen que a la nit tot s’evapori i agafar el son.
És difícil que un governant de primera línia admeti fragilitat, si flaqueja, perquè tant la classe política com els ciutadans esperen, encara que no ho reconeguin, que els líders siguin persones d’una gran fortalesa mental, capaces de prendre decisions en moments difícils, com de vegades exigeix la política. Han de demostrar que són competents per exercir el càrrec. I si algú confessa una debilitat psicològica o de temperament, malament rai.
“Vivim la personalització de la política. Les idees no les encarnen els partits, sinó les persones, i en conseqüència les qüestions personals han adquirit una importància que abans no tenien –constata el politòleg Oriol Bartomeus–. Els polítics se’ns mostren fent exercici; se suposa que han de tenir una bona forma física, pràcticament ser atletes, i després hi ha l’escrutini sobre la roba que porten, sobretot les dones”.
Bartomeus subratlla que per part dels mateixos líders aquest exhibicionisme de les circumstàncies personals arriba a l’hora d’explicar les decisions polítiques. “Decideixen en funció de les seves circumstàncies, però no pas per la conjuntura o l’entorn, sinó per circumstàncies personals, ja sigui l’estat físic, l’estat mental, les tendències sexuals o el que sigui”, afegeix el professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona.
En tot cas, és positiu que un polític admeti que pateix una depressió o episodis d’ansietat, perquè normalitza un problema que és real. “La feina de polític en segons quins nivells no és apte per a gent dèbil: requereix aguantar unes pressions brutals, i tot i que hi estan bregats, perquè si han arribat a dalt és que són resistents, ningú no està fora de perill de patir un problema psicològic”, detalla Bartomeus, que també es pregunta què passa amb els bons polítics que no aguanten la pressió. “Potser ens els estem perdent. Si hem convertit la política en un negoci de risc, estem eliminant de l’equació gent que potser seria molt vàlida però que en aquestes circumstàncies no pot aguantar perquè no és de ferro”, afegeix.
El professor de Sociologia de la Universitat de Barcelona Víctor Climent també destaca el valor que un polític s’humanitzi i admeti que té malalties, que té fills i que pot estar de baixa, o que pateix depressió. “Però qui fa de la política la seva professió no s’ho pot permetre pas, perquè si surt del focus desapareix. I això implica
Si la política implica tant de risc, perdem gent vàlida que no aguanta la pressió” Oriol Bartomeus Professor Ciència Política UAB
Tenen molta pressió: la seva viabilitat laboral depèn de la imatge, que ha de ser impol·luta” Víctor Climent Professor Sociologia UB
La competència en el càrrec és la primera virtut que s’aprecia d’un polític; tenir una crisi implica debilitat
que la seva capacitat d’influència o per ser un membre notable del partit disminueix de manera important”, subratlla.
Climent distingeix entre els que estan en la política de pas dels que es professionalitzen. “Si és una dedicació per a tota la vida hi ha una gran pressió, perquè sempre han d’estar en perfecte estat i la seva imatge ha de ser impol·luta, perquè d’això en depèn la seva viabilitat laboral”, afegeix.
Però en política, com en molts aspectes de la vida, sempre n’hi ha que els agrada la marxa, per dir-ho d’alguna manera. Ho remarca Bartomeus: “N’hi ha que creixen amb la pressió. I potser estem potenciant una mena de dirigents que després tenen conductes de risc perquè els agrada tant la pressió que són ells mateixos els que es tensen. Hi ha una retroalimentació. I al final al Congrés hi acabarem tenint només els més durs, perquè has de ser de ferro per aguantar tot el que t’arriba, i no tots poden”, constata.
La competència en el càrrec és la primera virtut que s’aprecia d’un polític. Nombrosos estudis de psicologia política ho constaten. No és l’empatia ni la cordialitat ni el carisma, sinó l’aparença de poder tirar endavant amb tot. Tenir una crisi implica debilitat de caràcter i va en contra del que la mateixa classe política valora i el que percep el ciutadà que necessita un líder.c