Elogi de la indolència

En vacances, el personal es mou entre dues actituds extremes: els qui no poden parar quiets i aquells per als quals suposa un gran esforç fins i tot canviar el sofà per la gandula. Hi ha gent que no suporta la inactivitat i necessita estar fent plans constantment i després hi ha els que identifiquen el període de descans laboral amb l’absència d’obligacions, inclosa la d’actuar i fins i tot la de pensar.

Cadascú pot triar la millor manera de passar el temps lluny de la feina: anar de monument en monument i de museu en museu, o triar un destí i no moure ni el cul, ni el cotxe, fins que el calendari avisi que s’acaba la festa. N’hi ha també que s’apunten a l’exercici físic i abans que la resta de personal es desperti ja s’han fet cent quilòmetres amb bicicleta o deu, tampoc no cal exagerar, al trot. I, el pitjor, aquella mania d’alguns d’embarcar-te a sopar amb coneguts només perquè coincideixes al mateix poble, quan durant l’hivern ni els recordes.

Per a una indolent més que vacacional, vocacional, com servidora, no existeix res més estressant que compartir vacances amb algú que es passa el dia fent plans. És igual que siguin de l’ordre d’encarregar una paella al xiringuito per al dinar de diumenge sense saber encara si et ve de gust, com passar-se tres hores a l’ordinador per treure entrades per visitar l’Alhambra, sobretot quan no ets a prop de Granada.

La pregunta maleïda de què farem demà? és tan odiada pels passius com malament els cau als actius la resposta d’un simple: “Res”. Per què resulta incomprensible, i fins i tot criticable, que si t’agrada un bar o restaurant no tinguis necessitat d’explorar altres possibilitats només per no anar una altra vegada al mateix lloc.

Per més que t’ompli la teva feina, i a mi m’encanta, el que més m’interessa de les vacances és la possibilitat d’aixecar-me al matí sense res a fer. Per què he de buscar-me entreteniments?, quina necessitat hi ha de saber avui el que faràs demà? I, sobretot, per què tenim tan mala fama els qui només volem que ens deixin avorrir-nos tranquil·lament?c