Sortir a prendre la fresca

Soc veí de Montblanc, i fa uns dies, quan transitava pel carrer Reboll en direcció cap a casa, al voltant de les vuit del vespre, vaig observar en un dels carrers adjacents un petit grup de gent asseguda, conversant col·loquialment a la vorera enfront dels seus habitatges.

De sobte em vingué el record i les imatges d’aquells llunyans vespres d’estiu en què tota la família, després de sopar, sortíem al carrer a gaudir de l’aire fresc de la marinada.

En aquells anys de la meva infantesa, i principis de l’adolescència (dècada dels cinquanta), sortir a prendre la fresca era un costum usual als pobles i en alguns barris de les ciutats.

Aleshores, a les llars, no hi havia televisió ni telèfons mòbils, a tot estirar una ràdio, i no a totes les cases. La majoria de la gent no disposava de les comoditats actuals (neveres, aire condicionat, calefacció...) però sí que hi havia un fort sentiment de proximitat veïnal que el transcurs dels anys, i amb els canvis de vida, ha fet minvar, per no dir perdre. Amb això no vull dir pas que les maneres de viure d’abans fossin millor que les d’ara, ni molt menys. Escriure aquests mots ho ha motivat la nostàlgia per uns records sobrevinguts en contemplar una escena, on el teatre és el carrer Rocafort de Queralt; els actors en són uns dels seus veïns, i el fil conductor de l’obra no és altre que fer-la petar col·loquialment.

A conseqüència de la covid s’han pogut veure mostres d’afecte i apropament entre el veïnatge com mai s’havien vist. La solidaritat i l’ajut als barris va sorgir d’una manera natural i espontània, la qual cosa fou d’admirar. Qui sap si com a conseqüència d’aquesta maleïda pandèmia, en bé de la comunitat, poden aparèixer bones i sanes relacions veïnals que, fins i tot, facin ressorgir aplecs i trobades de petits grups a semblança dels de prendre la fresca.

Josep M. Moix