La Vanguardia (Català-1ª edició)
No sobren alumnes
Tenim un marge de millora important en els nivells de titulació postobligatòria dels nostres joves. Als encara amplis percentatges d’alumnes que no aproven l’ESO i que no reben una resposta adequada una vegada tenen l’edat, amb una oferta d’FP bàsica descoordinada i insuficient, cal afegir-hi els alts nivells de fracàs i d’abandonament en els estudis postobligatoris d’FP i batxillerat.
Les xifres i estadístiques que s’aporten són, al meu entendre, poc fiables i fàcilment manipulables. Saber, per exemple, quants joves nascuts el 2000 tenen titulació postobligatòria crec que és un repte no assumit per les nostres administracions.
Deduint els nivells de fracàs i abandonament podem trobar-nos amb xifres realment escandaloses amb pràcticament un 50% de joves sense una formació adequada als reptes presents i futurs de l’economia del coneixement. Això sense parlar dels nous reptes de l’economia de nova generació que pretén impulsar la UE.
Estem realment preparats per afrontar aquests reptes des del punt de vista formatiu? Estem posant solució a aquests dèficits? Crec que no. És molt greu que les administracions desconeguin aquestes dades.
Com poden marcar les polítiques de futur si no tenim clar el punt de partida?, si no sabem amb certesa els nivells de formació dels nostres ciutadans?
Les xifres de fracàs i d’exclusió educativa que patim donen a entendre que el nostre sistema educatiu registra greus dèficits estructurals. No es tracta només –que també– d’un tema de recursos sinó de reformes pendents.
Els nivells de fracàs a l’ESO són greus, però ho són molt més els nivells d’abandonament en la postobligatòria per no parlar de la universitat. I plou sobre mullat. A aquests estudis hi arriben pocs alumnes i els qui arriben ho fan desmotivats i molts abandonen.
Què està passant perquè els nostres joves mostrin aquest nivell de desinterès i desmotivació? Sobretot quan moltes especialitats d’FP tenen un bon futur professional i uns nivells amplis de reinserció laboral. Tots els professors mantenen entre els seus alumnes uns nivells d’abandonament semblants? S’avaluen?
Amb aquest despropòsit, hem assistit aquest estiu a la informació dels milers de joves que poden quedar-se sense plaça per estudiar FP. Com és possible? No val dir que a l’FP no es pot donar plaça a tots els joves a l’especialitat que trien.
Caldria dir molt sobre aquesta qüestió. Ja que parlem de places amb una gran sortida laboral i el nombre de les quals no responen a les necessitats del mercat, havent-hi sobretot alumnes amb titulació o amb els requisits per poder estudiar aquestes especialitats. Però encara que això fos admissible, acceptaríem que l’administració es plegui de braços i no sigui proactiva fent seguiment exhaustiu i una orientació que ofereixi alternatives a aquests joves per evitar que es passin un any en blanc?
Conclusió: el gran repte és aconseguir més nivells de joves amb titulació postobligatòria. Estem molt per sota dels objectius. I el que fem és deixar sense plaça milers de joves que tot i tenir titulació (i això és un tresor) se’ls exclou del sistema. Engrosseixen així les files del fracàs juntament amb els que no s’han graduat.
A aquesta oferta insuficient l’acompanyen els baixos rendiments dels qui sí que tenen la sort de matricular-se a FP. Baixa oferta i baix rendiment. Mala combinació, sens dubte.
I un altre dia parlem de la universitat...
El gran repte és aconseguir més nivell de formació i el que fem és deixar els joves sense plaça