El narcotràfic està en guerra amb l’Amazònia

En una d’aquestes notícies de gran transcendència, però que passen inadvertides en la premsa internacional, el 28 de juny va ser trobat gravíssimament ferit un defensor de l’Amazònia peruana. Havia rebut un tret al cap gairebé a boca de canó. Mario Marcos López Huanca era un líder ashaninca, guarda forestal i vocal d’una oenagé conservacionista indígena, Ecosira. Va morir dies després a l’hospital de Pucallpa.

Pucallpa, a la vora del riu Ucayali, a la selva amazònica peruana, és un exemple excel·lent dels perills que afronta el bosc tropical més important del món. A la pèrdua de la biodiversitat, la desforestació, la tala il·legal, les explotacions mineres clandestines i l’assetjament dels indígenes s’hi ha d’afegir una altra amenaça: el narcotràfic, que ha declarat aquí, al pulmó verd del planeta, una guerra.

Gairebé tot juga a favor dels narcos, com un megaprojecte de carretera que preveu unir Pucallpa i Cruzeiro do Sul, al Brasil. La cicatriu, que recordaria la de la carretera interoceànica, que va devastar 177.000 hectàrees de boscos primaris, travessaria el parc nacional Serra do Divisor, separaria deu comunitats indígenes i seria “un trampolí per a les tales il·legals i el narcotràfic”, critiquen els defensors de l’Amazònia.

Defensors com Mario Marcos López Huanca, de 34 anys. La seva forma part d’un degoteig incessant de morts. Survival International denuncia que els narcos “han massacrat comunitats senceres”. El seu cas és, a més a més, un avís per a la també peruana Liz Chicaje, de 38 anys, amenaçada al seu país i premiada internacionalment pel seu paper en la creació del parc nacional Yaguas, llar de 29 pobles indígenes.

Així actuen els fustaires il·legals i els narcotraficants, que moltes vegades defensen els mateixos interessos. Acovardeixen els que denuncien les seves activitats o els que són testimonis incòmodes dels seus negocis. I si les amenaces no fan efecte... Els nadius cacataibos Yenes Ríos i Herasmo García, de 27 i 28 anys, van aparèixer assassinats i amb signes de tortura amb escassos dies de diferència a prop de cultius il·legals de coca.

Hi ha desenes de morts i desaparicions. L’Associació Interètnica de Desenvolupament de la Selva Peruana, portaveu dels indígenes de l’Amazònia en aquesta regió, assegura que han augmentat “els atemptats de narcotraficants i invasors de terres comunals”. L’Institut del Bé Comú, soci de Mans Unides al Perú, corrobora les acusacions i lamenta “l’abandonament i la desprotecció dels pobles amazònics”.

La situació és especialment greu per als nadius no contactats, que són assassinats lluny de llums i taquígrafs. Entre el Perú, el Brasil i Bolívia hi ha el país amazònic d’aquests pobles, que no entenen de fronteres. És on resideixen la majoria dels indígenes no contactats del món. isconawas, machiguenges, matsés, iñaparis, sharanawas, nanti i molts més. No són éssers primitius i no volen saber res de nosaltres.

“Tampoc no són relíquies d’un passat remot”, afirma l’oenagé Survival International. “Són els nostres contemporanis i formen part vital de la diversitat humana”. El progrés va començar per a ells a finals del segle XIX, amb la febre del cautxú, quan van ser esclavitzats per arrabassar el monopoli mundial d’aquest producte a la Bèlgica del rei Leopold, que va fer el mateix o coses encara pitjors al Congo.

Des d’aquells temps, molts van escollir l’aïllament, i van fugir a les zones més recòndites de la selva per preservar les seves vides. Tots els intents per contactar-hi, per molt benintencionats que siguin, han acabat fatal i amb la introducció de malalties com la grip, la verola, el xarampió o l’hepatitis, entre d’altres. La novel·la Jugando en los campos del Señor, de Peter Matthiessen, ho reflecteix molt bé.

I no tots els intents per trencar la seva bombolla protectora són benintencionats. Els indígenes ja no són només una molèstia per als terratinents, la ramaderia extensiva, les explotacions mineres i petrolíferes, els monocultius latifundistes de soja i els fustaires que provoquen incendis. Si comunitats sedentàries i integrades pateixen el flagell dels narcos, no es pot saber què deu passar terra endins, on no arriba la llei.

El Brasil i el Perú han reconegut reserves, però són poques i sense prou llocs de vigilància, cosa que permet que “la tala il·legal i els narcotraficants hi operin amb total impunitat”, assegura Survival. El director, el britànic Stephen Corry, afegeix que “aquestes són les societats més vulnerables del planeta”. Hi ha consens a l’hora d’escollir alguns dels més desheretats entre els desheretats: els iñaparis.

Es tracta d’un dels grups no

No tot són males notícies: s’acaba de crear una reserva de 150.000 hectàrees per als cacataibos

contactats més importants. Els seus dominis comprenen vuit milions d’hectàrees de boscos tropicals entre l’estat brasiler d’Acre i tres regions del Perú (Madre de Dios, Cusco i Ucayali). L’organització indígena Fenamad ha denunciat que la invasió dels narcotraficants i les concessions fustaires suposen “un clar risc d’extermini”.

El Govern del Perú debat des dels anys vuitanta la necessitat d’una reserva integral, però les negociacions s’allarguen de manera interminable i es generen situacions kafkianes, com que les autoritats reconeguin la necessitat de garantir l’aïllament dels iñaparis alhora que permeten activitats empresarials a les àrees que habiten.

No tot són males notícies. Una reserva de 150.000 hectàrees acaba de ser creada per als cacataibos no contactats del Perú. Simpatitzants de Survival van pressionar el Govern amb 7.000 correus electrònics. L’Amazònia també crea petits grans miracles, com el de l’espanyola Tony López. Ella i el seu equip recorren el riu Purus en un vaixell hospital. La doctora Amazones ha escrit una tribuna per a La Vanguardia , que es publica al costat d’aquestes línies i que resumeix l’afecció a la vida i a la natura d’aquestes comunitats. Mentre hi hagi persones així i campanyes de suport a pobles com els cacataibos hi ha esperança.c