La fascinació per la vida

Cada mes coneixem a la immensa Amazònia persones que es reencarnen en animals. Creuen que, quan moren, el seu cos pren forma d’animal sagrat per continuar present a la seva comunitat. Aquesta creença es manté sobretot en zones rurals aïllades, molt castigades per les patologies tropicals de la regió. Malgrat el patiment que els causen aquestes malalties, ells continuen fascinats per les seves vides. Ho manifesten diàriament, quan invoquen les seves creences per tirar endavant entre tantes contrarietats. Per als que venim de fora no sempre és fàcil entendre’ls, sobretot per la nostra rebel·lia davant el que considerem injust; aquí emmalaltir és una condició de la seva ciutadania, sigui per falta d’un diagnòstic a temps o per l’escassa atenció social que reben.

Però el seu amor a la vida és tan gran que els converteix en resistents a gairebé tot sense gairebé res. Vam tornar a comprovar aquesta resiliència fa poc, quan vam descobrir la Janaina amb unes constants vitals molt precàries, i va aguantar gairebé dues setmanes fins a arribar a una ciutat. Tot va ser gràcies a la seva fascinació per la vida, a una petita incubadora connectada a unes llanternes que funcionaven amb manovelles i al murmuri còmplice dels seus pares adolescents. “Resiste”, li deien. Cada dues hores fèiem torns perquè les llanternes no deixessin d’emetre calor. Al final vam aconseguir arribar, exhaustos,

Els sanitaris ens preguntem fins quan veurem tanta vulnerabilitat

però amb la convicció que entre tots vam mantenir les constants vitals de la nena. Algú ens va dir: “Ha estat possible per la vostra bogeria de gent perifèrica que no desisteix i perquè esteu familiaritzats amb el desafiament en un context permanentment desafiador”.

Com a sanitaris ens preguntem fins quan serem testimonis de tanta vulnerabilitat. Els que ens acullen responen que la natura decideix. Nosaltres continuarem insistint. Pensem que és possible que aquestes comunitats evolucionin cap a una situació en què els paràsits, els bacteris o els virus no els determinin la vida d’una manera sistemàtica. De vegades és difícil entendre el determinisme que orienta les seves existències, ja que es guien sobretot per un boscatge que, malgrat que de vegades és molt virulent, els protegeix i els dota d’una diversitat de sabers importants. Gràcies a aquests coneixements són capaços de mostrarse resistents davant una natura sempre potent i imponent. Potser és justament aquesta vulnerabilitat el que els motiva a estar serens davant tants vaivens de la vida. Una vida que, com deia la Nazinha, la xaman de l’igarapé d’Aguas Negras, “ens ajudarà a trobar el significat de cada cosa si mostrem entusiasme”.