Una ocasió estranya

De vegades ens queixem que determinats polítics parlen sense aturador i no paren de donar-nos presumptes lliçons morals. Però després desapareixen de l’escena i, en lloc de sentir un cert alleujament, ens preguntem on deuen ser. Un dels temes periodístics d’actualitat la primavera passada va ser la desaparició de Pablo Iglesias, exlíder de Podem. Després de les eleccions madrilenyes del 4 de maig, en què la seva nèmesi Díaz Ayuso li va donar una panadera –a ell i a la resta dels candidats–, Iglesias va dir que deixava la política i va desaparèixer. Adeu a Twitter, adeu als micròfons, adeu a les càmeres, adeu a la vida pública. Es va recloure al seu xalet i es va dedicar a pensar què calia fer amb la seva vida.

Aquest silenci ha generat molt de soroll mediàtic. Nombrosos mitjans de comunicació han publicat informacions sobre la fugida d’Iglesias. Admeto que, atesa la seva afició a la pedagogia política i la seva inesgotable verbositat, l’esmentat silenci podria semblar una cosa excepcional i, per tant, gairebé una notícia. Però el silenci –temporal?– de qui feia set anys que estava entregat amb gust a la sobreexposició mediàtica no s’hauria de rebre amb sorpresa ni induir-nos a la nostàlgia, sinó convidarnos a assaborir-ho mentre duri.

Parlo d’Iglesias, però podria parlar de Casado, de

Sánchez, d’Aragonès o d’altres polítics que parlen més del que és imprescindible i no sembla que tinguin la mínima intenció de deixar de fer-ho. Tots ells participen en debats parlamentaris, concedeixen entrevistes, llegeixen dia sí dia no declaracions institucionals transcendents i surten contínuament a la tele. Però rarament ens sorprenen amb una idea fresca o amb una acció que ens canviï la vida: en general es dediquen a glossar les seves idees i projectes i, amb més freqüència i passió, a destrossar el rival.

Tots ells deuen tenir algunes coses interessants per dir-nos, però potser en un nombre inferior al de les vegades que obren la boca en públic. Deia Tàcit, i Montaigne ho recull a La vanitat de les paraules, que “els estats que s’han mantingut en una situació d’ordre i bon govern, com el cretenc o el lacedemoni, han fet poc cas dels oradors”. Potser jo no diria tant ni traçaria una relació de causaefecte entre la desatenció als nostres estimats líders i el progrés del país. Però si limitessin les aparicions a les ocasions pertinents, si no estiguessin sempre embrancats en baralles estèrils, disposarien de més temps per a tasques profitoses. I estic convençut que, davant un silenci com el d’Iglesias –o el que potser algun dia ens regalin els seus col·legues–, el més prudent no és preguntar-se què fa quan per fi calla una mica, sinó gaudir d’una ocasió tan estranya. No sigui cas que pensin que necessitem la seva loquacitat, tornin tot d’una, i llavors el nostre respir s’esfumi.

Quan un polític loquaç calla, en lloc d’assaborir el moment, ens preguntem on deu ser