La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’escriba còmplice
L’Institut Giacometti de París presenta, fins a mitjans d’octubre, un complex desplegament de l’estatuària irrepetible de l’artista suís unida per la seva fascinació per la cultura egípcia: Giacometti et L’Egypte Antique. Una mostra atrevida, a més, ja que Giacometti no va visitar mai el país del Nil i va aprofundir la seva feina per mirar de treure, diguem, les empremtes figuratives a partir de les col·leccions egípcies del Louvre i el Vaticà, amb obres notables, certament. Una ocasió encertada que protagonitzen en contrapunt L’escriba real Netmaroutef i Home en actitud d’escriba, dos personatges paradigmàtics en la reconstrucció històrica del segle XX. Obres que destaquen a la mirada contemporània l’originalitat de les figures en moviment de l’escultor i, sobretot, ens donen la idea de què és el que entenia per similitud o semblança a través de la seqüència d’indicis formals que va més enllà del captiu perfil arqueològic. El testimoni de sensibilitats semblants, potser, del que n’han deixat un record fidel les confidències de Yanahiara, model flexible i intèrpret subtil de l’art de Giacometti.
Una mica d’història. Vivant Denon, savi arqueòleg i testimoni eloqüent en el quart d’oficials de Napoleó a Egipte, baró imperial, dramatitza en els seus diaris sobre el destí incert de la batalla de les Piràmides, quan veu l’emperador que adverteix una acovardida tropa: "Penseu que, des de dalt d’aquests monuments, us contemplen quaranta segles”. La relació vívida de les aventures de l’aventurer, depredador implacable, van ser l’estímul inicial en el despertar de l’admiració de Giacometti per l’enigma egipci. Les magnètiques entonacions del desert i les nebuloses albes al peu de les piràmides van impressionar el jove lector Alberto al darrere d’un “art pur” en què forma, color i sensació assoleixen la difícil veracitat que exigeix l’equilibri entre “somni i somieig”. Els memorables prototips egipcis que custodia París, i activa la suggeridora prosa de Denon, esmolen la percepció de Giacometti per al volum. Les esquemàtiques figures en marxa emulen la serena bellesa idealitzada de la cultura egípcia. L’escriba, assegut de cara, una figura totèmica de l’heterodox regnat d’Akhenaton, adquireix una dimensió actual en la visió de Giacometti del bust Lotar III, 1965, aliè a l’art funerari d’origen i convertit en el desafiament sensible que perfila les atrevides geometries de l’artista.
Els retrats a la manera egípcia de Giacometti recuperen les imatges senzilles del Faium, ja en l’època romana, en un joc d’esclats entrecreuats que responen a la improvisació precisa de l’escultor. Les elegants policromies de fusta ens condueixen a l’univers figuratiu de l’Egipte antic, l’empremta de la qual reprèn el bust Diego Giacometti, batejat per l’artista com a Amenofis, i del qual hi ha esbossos en paper. Revolucionàries convencions plàstiques que entreveiem a Cap Real de la dinastia XVIII trobada a Karnak i redescoberta al segle XX a Tell-el-Amarna, un insòlit apunt irònic.
Els guixos seran per a Giacometti el fonament de les figuracions de taller que s’imposen al llarg de la dècada dels anys trenta –Home i dona que caminen– o l’intrigant Objecte invisible, ja distanciat l’artista de la tutela surrealista de Breton i lliurat a l’experimentació historicista. “Admiro els objectes que probablement han estat milers d’anys sota terra, enterrats però no morts”, insisteix. La potència d’aquesta resurrecció fulminant sorprendrà tothom el 1957 a la Galeria Maeght,
en una exposició que va marcar època en presentar els motius egipcis a París. L’artista emergeix com l’hàbil“pesador d’ombres” que pondera l’espessor de les ànimes mortes en dissoldre’s en la vida d’ultratomba, segons la teosofia egípcia.
Tête d’Isabel, escaiola del 1936, anomenada L’Egípcia, és potser la rèplica ajustada de l’escriba en l’imaginari de l’artista. Un perfil agut en un modelatge gens forçat que acaba al coll i es cobreix amb una coiffe camperola. “Quan miro algú, diu l’escultor, el primer que veig és
Els retrats a l’estil egipci de Giacometti recuperen les imatges senzilles del Faium
el cap. Veure mans i cap alhora és impossible”.
Recordo una línia calcària egípcia del British Museum. En el seu nivell superior representa en baix relleu una deessa frontal que recorda Astor. Se sosté sobre un lleó impàvid: la llegenda de la “Deessa del Cel” que pel que sembla vivifica el principi femella de la natura i s’exhibeix flanquejada per dos guerrers armats, l’un fàl·licament dret i l’altre llança en el rest, tots dos de simbologia transparent . L’etern present egipci mira el passat per intuir sàviament el futur. El laberint màgic que custodia l’oracle terrible de Samara vetllat per l’espectre del temps: la Mort.