La Vanguardia (Català-1ª edició)
Empúries refà el seu paisatge
Cinc Claus són cinc cases, a cinc metres sobre el nivell del mar, molt a prop d’Empúries. Pur cor de l’Empordà. Cinc Claus està avui exactament a quilòmetre i mig de la costa, però fa dos mil anys era un illot diminut, envoltat de mar, en un estuari immens que entrava molts quilòmetres Empordà endins.
Ho sabem avui gràcies als treballs realitzats els últims anys per institucions com el Consell Superior d’Investigacions Científiques, la Universitat de Barcelona o l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, entre d’altres, i sobretot als que avui lideren la seu d’Empúries del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) i la secció a Madrid de l’Institut Arqueològic Alemany (DAI), que estan redibuixant completament la imatge del paisatge d’aquesta zona. La zona per on entren a la península ni més ni menys que les cultures grega i romana.
Fa uns anys, el govern alemany va donar la consigna a tots els seus instituts d’investigació que qualsevol projecte que financessin, per molt enrere en la història que es remuntessin, havia d’analitzar a futur els efectes del canvi climàtic i havia de servir per fer-ne previsions. Això ha fet a Empúries el DAI, la directora del qual, Dirce Marzoli, va fer la seva tesi doctoral, precisament, sobre el paisatge de l’Empordà. L’estudi encara no té conclusions, però l’arqueòleg del MAC que treballa amb els alemanys, Pere Castanyer, apunta el que veurà l’Empordà: “Un augment important del nivell del mar”.
El del paisatge no és un detall menor, perquè és la primera condició per a un assentament humà. El d’Empúries i la seva àrea d’influència ha anat canviant de manera radical.
D’aquí en part que la zona ofereixi a l’arqueologia un valor excepcional: la ciutat romana es construeix al costat de la grega però no a sobre i la ciutat tardoantiga es construeix al costat de la romana però no a sobre. Tres tresors, tres civilitzacions, una al
Museu d’Arqueologia de Catalunya i Google Earth
costat de l’altra. Cada una amb un port diferent.
La part interior d’Empúries i l’Escala eren fa 6.000 anys una immensa maresma, que la sedimentació del Ter va fer desaparèixer segle a segle. En el Neolític, la llacuna podia arribar fins a la zona del que avui és Bellcaire d’Empordà, sis o set quilòmetres terra endins.
Però la badia es va anar reduint i ja era molt menor quan arriben els grecs. Aquests –foceus de Masalia– arriben cap al 580 a.C. a la zona de l’actual Sant Martí d’Empúries, on funden la Palaiapolis, la ciutat antiga.
Mig segle després creen a molt pocs metres el seu “eixample”: Emporion, el “mercat”. Construeixen la ciutat sobre uns penyals, uns 8 o 10 metres sobre el mar, en un lloc on la costa perfilava un ra
có, una petita badia. Allà muntaran possiblement uns pals i un embarcador per a les naus de més eslora, mentre que les barques menors s’incrusten a la ribera, tot i que “segurament aquella primera Empúries tenia diferents espais portuaris, i més enllà de Sant Martí hi havia un estuari més protegit on podien atracar alternativament”, intueix Castanyer. Aquella platja va quedar anul·lada pels sediments fluvials i marins –l’actual està a uns cent metres– però hi serà altra vegada d’aquí un parell de mesos. No és màgia.
Després dels temporals del 2018 i el 2019, i del devastador Gloria del 2020, Empúries focalitza els seus esforços a tornar l’aspecte original a aquell costat del jaciment, i bona part dels penyals on van arribar els grecs ja