La Vanguardia (Català-1ª edició)
Messi i Laporta, percepció i realitat
El futbol ha tornat a confirmar la seva capacitat per distingir la percepció de la realitat, distància que pot ser abismal i que uns coneixen millor d’altres. Joan Laporta ho sap més bé que ningú. Va guanyar dues eleccions –2003 i 2021– perquè durant les campanyes va concedir més importància a l’impacte que al programa. Va marcar la considerable diferència entre el punch emocional del missatge i l’àrid contingut de la gestió. Va guanyar perquè va anunciar el fitxatge de David Beckham quatre dies abans dels comicis el 2003 i per la seva habilitat per reduir el seu discurs el 2020 a l’impacte d’un cartell publicitari i a la seva condició de garant in pectore de la continuïtat de Messi, impressió que no van fer mai els seus dos rivals.
Beckham va fitxar pel Reial Madrid l’endemà de la victòria de Laporta i ara Messi deixa el Barça. Qui s’hauria de pensar que només es mantindria en vigor la salutació de l’immens llençol que Laporta va col·locar en una cantonada del passeig de La Habana, a les portes del Bernabeu. “Ganes de veure-us”, proclamava el candidat des de la façana que va canviar el pas dels seus rivals, sorpresos pel seu impacte i desconcertats per les conseqüències.
A l’afició li va entusiasmar. Ho va interpretar com un gest desafiador en un moment desolador, però ja comença a percebre-ho com una càlida i sincera declaració d’amistat: Laporta manté la seva fèrria adscripció al projecte de Superlliga que va dissenyar el president del Reial Madrid, rebutjat per la UEFA i destruït per anglesos, francesos i alemanys. En aquest cas la realitat també s’ha distanciat de la percepció inicial.
Clausurat el temps dels missatges, arriba l’hora de la gestió. S’ha obert una escletxa considerable entre l’optimista Laporta que va guanyar les eleccions al mesurat, gairebé lúgubre, president actual. El 2003 va solucionar una situació crítica amb gosadia i un fitxatge: Ronaldinho. Com a futbolista, deixava despullat Beckham. No passa el mateix ara. Ningú no ha estat millor que Messi des de Maradona i ningú li resisteix la comparació al Barça, per on han passat Kubala, Luis Suárez, Cruyff, Ronaldo, Ronaldinho, Iniesta, Xavi i un llarg etcètera de monstres del futbol.
Semblava que es quedava, però se n’ha anat. Respecte a les raons, se sap el que és evident –les penúries econòmiques que massacren el Barça i redueixen al mínim el marge de maniobra del club–, però el desenllaç tira més cap al misteri i les sospites que cap a una altra cosa, en part perquè Messi guarda un sòlid silenci des de fa mesos i les declaracions de Laporta estan vestides del dolor i agraïment institucional que s’espera en aquests casos.
Ha rebentat un cas que s’havia de resoldre en un tres i no res. Dos camins es bifurquen, el de Messi i el del Barça, com a mínim fins que conflueixin en un futur més o menys proper. Va passar amb Di Stéfano al Reial Madrid i amb Cruyff al Barça. Els grans ídols sempre tornen. Al Barça li tocarà gestionar el dol, i no li serà fàcil perquè se’n va un jugador grandiós, pel que ha ofert a la gespa i pel que ha significat per a la gent. És un sentiment d’orfandat tan profund que supera el dolor del barcelonisme. Sense Messi, el futbol espanyol serà més trist.
Ningú no sap com afectarà la seva sortida les turbulències que sacsegen el Barça, ni la magnitud de les seves conseqüències. Alhora, el final del prodigiós cicle Messi no escapa a les lleis naturals. L’edat no fa excepcions amb ningú i, tot i que de manera velada, el Barça es començava a sentir incòmode en el doble procés de mantenir el mite com a mascaró de proa de l’equip i emprendre el canvi generacional que va resultar tan desastrós amb els predecessors de Laporta. La pena és profunda i el dol, molt visible, però aquest moment, que el Barça de cap manera no volia viure, també pot ser alliberador.
El desenllaç del cas Messi tira més cap al misteri i les sospites que cap a una altra cosa