La Vanguardia (Català-1ª edició)
Medalla i dolor a la piscina
La selecció d’Oca, plata després de ser escombrada pels EUA
Enfonsades dins la piscina, enfadades pel seu partit però alhora orgulloses per la seva feina. Amb les llàgrimes a flor de pell fins i tot abans d’acabar i amb el somriure recuperat al podi. Una plata amb sentiments contradictoris després de ser dominades pels Estats Units (5-14). Això va ser el que es va endur ahir la selecció femenina de waterpolo. “Les jugadores estan dolgudes perquè són competitives i volien tenir opcions de guanyar. Però res no ha sortit com ens imaginàvem, ni en defensa ni en atac. No hem entrat en el partit”, admetia el seleccionador, Miki Oca. Mentrestant, una trencada però reivindicativa Roser Tarragó, que es retira, defensava l’equip: “Ho hem intentat tot i tenim dues plates, no gaire gent ho pot dir, això”. De ben segur que d’aquí uns anys encara valoraran més aquesta medalla. La segona de la seva història. Cosa que no esborra el fet que no es reconeguessin a si mateixes. És cert que al davant hi havia l’ogre d’aquest esport, una selecció dels Estats Units que altres vegades havia passat la piconadora i que a Tòquio semblava més abordable.
Però a la final les nord-americanes van escombrar l’equip de Miki Oca, molt desencertat, tímid i superat sense remissió ni opció de principi a final. A Londres 2012, l’any de l’eclosió, Espanya va perdre per 8-5. Un resultat decorós, si més no. Perquè en el desenllaç del torneig al Japó només hi va haver un equip. A Espanya no li va sortir res en cap aspecte i mai, llevat d’uns minuts al segon quart, no va transmetre la impressió que pogués posar en dificultats el seu rival. Una plata sempre ho serà, però de ben segur que no era la forma com volien acabar aquí. Del descans fins al final les espanyoles només van fer un gol.
La idea espanyola era posar de sortida en un compromís els Estats Units, que a les favorites els entressin els dubtes i que pensessin que ja no són tan superiors com abans. Però va passar el contrari. Les nord-americanes van saltar a la piscina disposades a marcar la línia i a aconseguir marcar distàncies aviat per diluir les opcions de les de Miki Oca.
“Ja són més humanes”, havia dit el dia abans Maica García. No ho va semblar mai. Perquè un tifó va caure sobre les jugadores espanyoles, perdudes i sense nord en atac, superades en defensa i desbordades en línies generals. La portera Johnson (que va acabar amb un 73% d’aturades) era una barrera infranquejable per a les llançadores d’Espanya, que topaven amb els seus braços o amb els de les defenses. En canvi, Musselman o Steffens sí que trobaven la xarxa. L’1-4 al final d’aquest període deixava ben clar i sense discussió qui manava.
A més a més, els Estats Units aprofitaven les situacions de subon
Tristesa.
perioritat i Espanya perdonava en les poques ocasions que es podia fabricar rematades franques. Com ara una de Roser Tarragó i una altra de Maica Garcia. Totes dues se’n rescabalarien al segon quart, un període en què Miki Oca va demanar temps mort amb 1-6. Tot s’ensorrava. El naufragi era absolut en totes dues bandes de la piscina. Aquesta aturada li va anar bé a Espanya, que va tornar a la piscina disposada almenys a ensenyar algun ingredient del seu waterpolo. Tarragó i Maica García per fi van superar Johnson i se’ls va sumar Bea Ortiz. El 4-7 del descans almenys minimitzava danys i permetia pensar que l’equip d’Oca encara podia somiar amb la victòria si aconseguia anar estrenyent el marcador.
Però només va ser un miratge. Els EUA van tornar a pitjar l’accelerador. Espanya es veia obligada a rematar des de molt lluny i en aquestes condicions la portera americana no tenia gaires dificultats. Per contra, Williams, Fischer i Gilchrist (surfista professional) metrallaven una contrariada Laura Ester, a qui li queia la porteria a sobre. No hi havia res a fer i Haralabidis, de penal, i Fischer col·locaven un vergonyós 4-12 amb un quart per jugar. Espanya ni tan sols havia pogut aspirar de manera real al triomf i no havia marcat en aquest període.
No és el que esperava la selecció. Es va ajuntar tot. Una tarda pròspera de les nord-americanes, ara tricampiones olímpiques, i un partit deficient de les espanyoles. Va ser un viacrucis per a les d’Oca, desaparegudes del mapa. Roser Tarragó plorava a llàgrima viva a la banqueta quan encara quedaven cinc minuts. Era la viva imatge del neguit.
Els EUA no van tenir pietat i el seu tècnic no va estar elegant perquè va demanar un temps quan quedaven 2m30s i guanyant per 9. Al podi les espanyoles almenys van recuperar l’ànim. Se’n van amb medalla. No és cap fotesa.c
“Ho hem intentat i tenim dues plates; no gaire gent ho pot dir, això”, defensa Roser Tarragó