I va competir com va voler

L’agost del 2012 el corresponsal de La Vanguardia a Londres Rafael Ramos publicava un article sobre la judoka Wodjan Xaherkani, la primera saudita a participar en uns Jocs, els de Londres. El problema era el vel. Les reunions entre el COI (a través del català Pere Miró, director general adjunt), la Federació Internacional de Judo i el Comitè Àrab van ser esgotadores amb el hijab com a arma de combat. El règim saudita exigia diverses garanties (algunes de terribles a ulls occidentals) i el COI no estava disposat a tacar cap línia de la Carta Olímpica.

Competir amb el vel en judo és impossible. Els àrabs volien que li cobrís tota la cara. La federació internacional va dir que ni parlar-ne i va expressar els riscos d’asfíxia d’estirar un mocador que podria enrotllar-se fàcilment al voltant del coll. Pere Miró va aconseguir el pacte: una gorra i al tatami. O cap a casa. I va competir. Xaherkani va haver de dormir en un hotel de Marble Arch amb seguretat perquè els ortodoxos no perdonaven que la noia pogués ensenyar la cara a la gent. Si les dones per conduir havien de demanar permís, per tenir els ulls del món (i dels seus homes) pendents de la seva cara i del seu talent, de què serien capaços? Malgrat els riscos, Xaherkani va dir que sí.

Nou anys després Pere Miró ha aconseguit una altra gesta olímpica. Es va reunir amb el ministre d’Esports de l’Aràbia Saudita i alhora president del comitè olímpic del país, el príncep Abdulaziz Bin Turki, un aperturista que ha aconseguit en una dècada la paritat en els càrrecs de la comissió d’atletes del seu país.

Si fa nou anys semblava impossible evitar el vel en les dones saudites, aquest any Pere Miró, el COI i el príncep han permès que Tahani Alqahtani, judoka saudita, hagi pogut competir com li ha donat la gana: sense mocador, amb el cabell tenyit de ros i... enfrontant-se a una rival d’Israel! Tot plegat, impossible fa dos Jocs. Països a l’Orient Mitjà no reconeixen Israel com a Estat, fet que afecta i també taca l’esport (de fet, l’algerià Fethi Nourine es va retirar d’aquests Jocs per un possible encreuament amb un rival israelià a la segona ronda). La saudita Tahani Alqahtani no tan sols ha disputat el combat sinó que, quan es va acabar, es va abraçar i es va agafar de la mà amb Raz Hershko, la seva rival d’Israel. La foto la va captar l’agència AP i va escampar una admiració mundial però, a la vegada, també urticària als sectors més durs de l’Aràbia Saudita.

Els Jocs Olímpics serveixen bàsicament per unir, a través de l’esport, allò que aparentment és impossible d’enganxar. El millor de l’olimpisme és que el futbol és el pitjor, i encara que sigui en un oasi temporal de quinze dies, reivindiquem hipòcritament esportistes amb una novel·la de no-ficció admirable. Per això hi ha el COI. Per això gent com Pere Miró viatja per cosir els estrips i per això el català més internacional que tenim en vida ha estat fins avui a 167 països del món (des de Rio 2016 hi ha afegit Corea del Nord, Cap Verd, Moçambic, el Camerun, Bielorússia, Montenegro i San Marino). Només n’hi falten 39 per completar tots els països del món que tenen comitè olímpic. Miró és un dels responsables amb qui al marge de la capacitat de competir, també descobrim la de sentir. La més important.c

Els Jocs Olímpics serveixen per unir, a través de l’esport, allò que sembla impossible en la societat