La Vanguardia (Català-1ª edició)
Quin tip de plorar
possibilitat. Sincerament, ara no tinc res arreglat amb ningú. Quan va sortir el comunicat vaig rebre diverses trucades de clubs interessats. Òbviament n’estem parlant”. I va qualificar de “boludez” la fotografia a Eivissa amb quatre jugadors del conjunt parisenc. “Durant la Copa Amèrica vam parlar d’ajuntar-nos amb Paredes i Di María –compatriotes seus–. Un dia abans em va trucar en Ney, que també és amic i que també era allà. Vam sopar i em deien de broma: “Vine a París”. Va ser una foto d’amics que compartíem les vacances. Res més”, va treure ferro.
Messi diu adeu amb pena, tot i que sap que la pilota li servirà d’amiga per a l’enyorança. Va destacar el seu debut, quan “es va fer realitat el somni”, va recordar les victòries, però també les derrotes, dues per sobre de la resta: les semifinals de Liverpool i contra el Chelsea el 2012. “Em queda l’espineta de poder haver conquerit alguna Champions més”. Però sobretot va tenir un missatge per a l’afició: “M’hauria agradat acomiadar-me a la gespa, amb gent i sentint una ultima ovació. Em retiro d’aquest club després de més d’un any i mig sense veure’ls i sense poder celebrar un gol amb ells. Els he trobat a faltar”, va dedicar a una grada que queda òrfena del seu tòtem i el seu ídol des d’ara mateix, l’any I després de Messi.c
Fa anys que interpretem Messi, que sempre ha estat de parlar poc, i el dia que se’n va de Barcelona es despulla emocionalment davant de tots nosaltres, els seus esforçats traductors. No hi va haver feina per fer, ahir. Quina manera de plorar. De mostrar-se sense cap disfressa. De ser ell mateix. Sense papers. Només amb un mocador per eixugar-se les llàgrimes.
El creador incontenible d’imatges icòniques i de felicitat (gols únics, remuntades inversemblants, aquell desmai de l’oponent després de ser driblat, les celebracions al Bernabeu; Roma, Wembley, Berlín...) va deixar una última seqüència colpidora i trista, que partint del seu faristol va anar arrasant anímicament tot el seu perímetre, com fan els pitjors incendis. A l’auditori del Camp Nou, on era aquest cronista, veure’l així va trencar per dins els assistents. Sí, ja ho sabem, és multimilionari. I què? Va néixer a Rosario, més pobre que ric, va travessar un oceà amb el seu pare i s’ha guanyat ser qui és. Ser on és. Guanyar el que guanya.
Oci i feina, en això consisteix la vida. De la part de l’entreteniment se n’ha ocupat Messi. Àmpliament. Caldrà agrair-l’hi contra els que li busquen pegues, contra els que no fan res per alegrar la vida de ningú.
Enganyat però elegant amb els que l’han defraudat, Messi, impecablement vestit, i no com el talòs de Dest (aparèixer vestit de jugador de bàsquet en un dia així és no estar al cas ni del terra que trepitges), va dir la seva veritat, que es va assemblar molt a la veritat. Per com la va dir. Per com la va sentir. Es volia quedar i no l’han deixat. El pecat original està en la nefasta gestió de Bartomeu, el jurat popular ja ho ha decidit per unanimitat, però Joan Laporta no va sortir ben parat de la compareixença de l’argentí. Com si fos una revenja d’aquells tres paràgrafs mal escrits de dijous, ahir Messi va tractar amb fredor un president a qui va arribar a apreciar molt i a qui va ajudar a guanyar les eleccions (us en recordeu? Va anar a votar i tothom va saber a qui). A canvi, una promesa incomplerta. La promesa. I un únic asado ,elque va celebrar a Eivissa amb jugadors del PSG. Messi va creure en Laporta, com hi van creure els aficionats culers.
Quan es va acabar la roda de premsa Messi va demanar un quart d’hora de privacitat sense mitjans de comunicació per ferse fotografies amb els seus 35 títols. Els trofeus s’havien tret del Museu excepcionalment. Hi va haver moltes instantànies, amb excompanys, amb vells amics (Xavi i Puyol, emocionats) i amb multitud d’empleats que treballen al vestidor i al club. Messi, en canvi, va evitar els membres de la directiva. No hi va haver fotografia amb Laporta. Jorge Messi, que va portar el pes de les negociacions fins l’acord final (el contracte estava redactat, el comunicat oficial del departament de comunicació per anunciar la fumata blanca, també), no va assistir a l’acte. Significatiu.
L’empresa amenaça ruïna, però l’ERO afecta el millor treballador de la història. És estrany. És el més ben pagat, sí, però els altres, també molt ben remunerats, continuen allà sense que el patró hagi estat capaç de fer-los fora, vendre’ls o rebaixar-los el sou. Decepció majúscula.
Un cràter de dimensions colossals apareix en el present blaugrana. A l’horitzó. La gent anava al Camp Nou a veure’l a ell. No només això. Molt de compte amb els patrocinadors. Atenció amb Rakuten, al president del qual, Hiroshi Mikitani, ja tenim alterat després de l’episodi racista (va ser més aviat classista) de Dembélé i Griezmann. Quina imatge exportarà el Barça comercialment a partir d’ara sense Messi? El barcelonista estàndard (potser n’hi ha algun que vol que se’n vagi, jo què sé) plora amb l’argentí. Laporta, que va assistir a un concert de Perales dijous a la nit i es va reunir amb Florentino Pérez dissabte (facts), té al davant un repte colossal. Recuperar el Barça que li van deixar, espatllat, i rehabilitar la seva imatge d’aconseguidor, posada en dubte.
Messi plorava i a banda i banda dos televisors reproduïen els seus gols. Va ser una tortura, el dia d’ahir. Una jornada trista. Un contrast insofrible amb la felicitat que ha regalat. Ja se’l troba a faltar.
Messi va ser molt fred amb Laporta; ni quan van arribar les fotos privades amb els trofeus es van buscar