Una llàgrima furtiva

Em sembla que només vaig veure una vegada plorar el meu pare. Ell treballava al seu despatx i vaig sentir uns gemecs fluixos i sincopats. La porta estava entreoberta. El vaig veure amb els colzes clavats a la taula i la cara entre les mans. Jo era un adolescent en ebullició. Aquell plor em va revoltar. En aquells anys, amb l’estúpida crueltat de l’edat, jo discrepava del pare en quasi tot: les seves llàgrimes confirmaven els meus prejudicis negatius, barrejats amb un pessigolleig de pena, que m’empenyia a fer-li una abraçada i consolar-lo. No vaig entrar. Hauria profanat alguna cosa més que la seva intimitat: el tabú de la masculinitat. Havia estat un nen ploraner i m’havia endurit assumint que plorar era de nena, de bleda, de covard, de tou, de feble.

Ara els homes ploren tranquil·lament en públic. Per als esportistes s’ha convertit en una obligació. No n’hi ha cap que s’acomiadi sense

Abraçar-lo mentre plorava era com profanar el tabú de la masculinitat

vessar llàgrimes. Són rics, aplaudits, venerats. Messi, per exemple, ha capitanejat un grup d’homes musculats i valents que, durant anys, van ser invencibles. El futbol (com tants altres esports) és una manera de ritualitzar la violència ancestral. En la meva infantesa, els nens encara no jugaven tots a pilota pels carrers dels pobles. L’esport infantil més característic eren les baralles en grup. D’un carrer contra un altre; o de catalans contra castellans. Poca broma: pals i pedres, celles obertes, ulls de vellut. Aquella violència, que ara seria escandalosa, potser no era tan terrible, ja que, em consta, moltes amistats indestructibles i grans relacions entre grups lingüístics es van teixir en aquella infantesa de cops de puny. Tot i això, és evident que la ritualització de la violència a través de l’esport competitiu és un progrés civilitzatori. Un progrés que s’ha amanerat prou. L’esport avui apareix als ulls dels nens que el practiquen (i sobretot dels seus pares) com el millor ascensor social. La porta de la riquesa. La via directa a fer-se milionari.

Mentre guanyen, els esportistes no ploren. Ploren quan perden. Ploren quan se’n van. Ploren quan s’acomiaden de l’èxit i la glòria. Per això em pregunto, sense jutjar-lo, si les llàgrimes furtives de Messi responen a l’amor sobtadament perdut o al vertigen de sentir que el cable de suspensió de l’ascensor s’ha trencat.c