Ostracisme reial a Espanya (1)

La redacció d’aquest article –i del següent– m’ha estat suggerida per la situació actual de Joan Carles de Borbó. Entre els antics grecs, l’ostracisme era el desterrament polític a què es condemnava el ciutadà considerat perillós per a la bona salut de l’Estat. Introduït a Atenes el segle VI a.C., es practicava així: cada any es preguntava als ciutadans sobre la conveniència d’expulsar de la ciutat algun d’ells per raons d’interès general, i si es votava majoritàriament que sí, es convocava una nova assemblea perquè cada ciutadà escrigués –en un tros de ceràmica o ostraka –elnomdel que creia que havia de ser expulsat d’Atenes, sempre que hagués obtingut més de sis mil vots. A l’actualitat i en l’accepció corrent, ostracisme és l’apartament de qualsevol responsabilitat política o social. Però, com passa tantes vegades, el significat profund del terme s’agafa millor atenent els seus sinònims: desterrament, exili, estranyament, allunyament, proscripció…

A la història contemporània d’Espanya, hi ha almenys un cas d’ostracisme reial: el d’Isabel II. Maria Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó va néixer el 10 d’octubre del 1830. L’historiador Comellas la descriu així: “Desimbolta, castissa, plena d’espontaneïtat i majeza, en què l’humor i el tret amable es barregen amb la grolleria o amb la barroeria, apassionada per Espanya, la secular corona de la qual cenyia, i també pels seus amants”. Va pujar al tron amb 13 anys, sense cap formació; se la va casar aviat amb el pitjor dels marits (un miserable inútil per a tot, tret de per conspirar contra ella), i va quedar en mans d’una camarilla de reaccionaris maquillats com “moderats”, que no dubtaren a instrumentalitzar a favor seu els freqüents escàndol de la vida privada de la reina. Sotmesa primer a la regència de la seva mare, Maria Cristina de Borbó (personatge fort i amb pocs escrúpols) i després del general Espartero, va assolir la majoria el 1843. La seva cort va ser “La Corte de los Milagros”, en paraules de Valle-Inclán, en la qual florí una profunda corrupció de les elits. Regnà fins al 1868, sent destronada per la

Gloriosa Revolució de setembre. Des d’aleshores, fora d’algun viatge esporàdic, no se la deixà residir mai més a Espanya. Cánovas ho tingué clar des de sempre. Va viure exiliada a París fins a la seva mort, el 1904, sola i oblidada fins i tot per la seva família. Pérez Galdós, que la va entrevistar poc abans de la seva mort, la va anomenar “la de los tristes destinos”. Tenia raó: la tasca que li tocà fer superava de molt les seves capacitats.

Durant el seu regnat es visqué el procés de canvi provocat per la revolució liberal i per les fortes transformacions socioeconòmiques de l’època. La seva millor biògrafa –Isabel Burdiel, Isabel II. Una biografia; 2012– diu que la ruptura amb l’absolutisme no va ser mai, com sostenen alguns historiadors, producte d’un pacte entre la burgesia i l’aristocràcia amb la Corona com a àrbitre; el liberalisme es va imposar sobre una monarquia que es resistia a ell. I afegeix que, des del principi, els moderats van segrestar políticament, moralment i personalment la reina i no permeteren mai que pogués convertir-se en un poder neutral, com defensaven en teoria. I precisa que el fet que el primer monarca constitucional d’Espanya fos una dona no és en absolut un fet neutre.

La família del seu fill –Alfons XII– i la del seu net –Alfons XIII– van fer ben poc per rehabilitar la seva figura. Un any abans de la seva mort, Isabel es va presentar a estiuejar a Sant Sebastià amb estranya companyia. La família reial va eludir coincidir amb ella a la ciutat basca. Alfons XIII tampoc no va acudir a visitar-la poc després, quan va parar a París camí de Viena. Al morir, durant sis dies de capella ardent, van desfilar per la seva residència –el palau de Castella– els membres de l’alta societat francesa que abans l’havien ignorat. A aquest homenatge s’hi va unir la Tercera República Francesa: va enviar a rendir honors quatre regiments d’Infanteria i una bateria d’Artilleria. El seguici fúnebre va recórrer l’avinguda dels Camps Elisis, la plaça de la Concòrdia, les Tuileries i el pont de Solferino. L’única absència destacable va ser la d’Alfons XIII, que no va acudir a recollir el taüt de la seva àvia, aconsellat per Antonio Maura. El cadàver va ser enviat a El Escorial. Sense honors. Va esgotar el seu ostracisme fins a l’última gota.c

Isabel II va viure exiliada a París fins a la seva mort, el 1904, sola i oblidada fins i tot per la seva família

PHAS / GETTY