Que la Piñol ens entrevisti

L’últim dia de l’any de merda del 2020, unes hores abans que comencés l’any de merda del 2021, la Rosa em va enviar un e-mail en què, a més de desitjar-me que la pandèmia no m’hagués esquitxat gaire, m’explicava que ella i la seva família estaven prou bé i havien afegit un nou net a la tribu. “Feliços. Ja som triavis!”, escrivia. La Rosa Maria Piñol tenia setanta anys i una simpatia analgèsica i afectuosa, que convidava a allargar les converses i a parlar sense estratègies defensives. Com a periodista, a l’Avui i sobretot a La Vanguardia, va conversar amb tots els escriptors del país, des dels més grans i consagrats als més precoços i efímers, sempre amb la mateixa actitud: llibreta i bolígraf a punt i una naturalitat riallera, que no traïa mai l’esperit de les respostes ni renunciava a la responsabilitat de fer les preguntes idònies. Després, la transcripció de la conversa era entenedora i fidel i, en una dimensió més intangible, dignificava el periodisme (literari) i la cultura (catalana) sense renunciar al plaer de la xafarderia i l’alegria dels jocs de paraules.

El mes de març em va enviar una fotografia d’ella entrevistant la meva mare, que va ser la primera persona que em va parlar (bé) de “la Piñol”. Jo ja li llegia les entrevistes sense saber que més endavant tindria el privilegi de ser un dels seus entrevistats. Aleshores vaig descobrir la categoria d’una periodista que desactivava la temptació de les respostes prefabricades o mercadotècniques. Havia llegit el llibre i preguntava seguint una curiositat que, per respecte a l’ofici, defugia els paranys de la caça, tan sovint grotesca, de titulars i que no combregava amb els cops de colze i les collonades promocionals.

Quan es va jubilar, els seus amics i col·legues més propers (Llàtzer, Magí, Sergio...) van organitzar una trobada d’agraïment i d’afecte a la llibreria Laie. Em van demanar que parlés en representació dels autors i vaig dir que, en part, escrivíem i publicàvem llibres perquè ens pogués entrevistar la Piñol a La Vanguardia. Era l’any 2015 i em va explicar que s’havia pres la jubilació com l’oportunitat de fer el que no podia fer quan treballava, com per exemple aprendre rus. Poc després em va dir que estava entusiasmada amb el rus. El seu últim e-mail acabava així: “Cuida’t”.c

La Rosa Maria Piñol tenia setanta anys i una simpatia analgèsica i afectuosa