Tot això eren bars

Quan era jove, fins allà on arriba la vista, tot això eren bars. Un carrer atapeït en què els cartells han esdevingut velles relíquies. Al Calipso vaig demanar el meu primer Malibú amb pinya, anys abans que pogués sospitar com m’agradaria la cervesa (llavors el seu gust amarg em semblava tan horrible com ara m’ho sembla el record embafador dels combinats). L’Speed es devia dir així per la cèlebre ruta del bakalao, a la costa valenciana. Però en aquesta illa el més electrònic que sonava era Ace of Base.

Sèiem, copa en mà, a les escales d’accés a la discoteca per veure la gent, igual que, en caure el sol, els adults s’asseien a la fresca, a la part antiga del port, vora la porta de persianes verdes i saludaven els veïns, de vegades amb un gest del cap, d’altres amb una conversa més llarga per posar-se al dia. Els meus pares bevien pastís, deixaven el got als peus del balancí amb tela de llengos mentre llegien, fins que passava qualcú i intercanviaven un: “Uep, com va?”. “I va bé! Anam de fent”. I la xerradeta.

Però tornem a la zona de festa. Els de poble fumaven i semblaven més grans que nosaltres, els estiuejants de ciutat. També fumaven els turistes francesos que havíem conegut a la platja i amb els quals ens havíem retrobat l’horabaixa a la pista de tennis; portaven Levi’s en ple agost i els vèiem supercosmopolites. Supòs que per imitació, nosaltres també ens posàvem texans per sortir, i ens lligàvem al canell un mocador de tela rocker, blau o vermell. Vosaltres, al seu lloc, duis la mascareta al braç i vestits llargs sense mànigues, els cabells igualment llargs i deixats anar. El toc de queda és a la una de la matinada. A la teva edat, a mi em deixaven quedar fins a les dues. Després algú em duia en Vespino (sense casc, els cabells al vent) fins a la plaça de l’església, a la part vella, on els

En el silenci dels locals deserts i tancats, cartells desgastats reten compte d’una època que ja ha passat

meus pares llogaven aquella planta baixa en la qual hi havia un llimoner, i imagín que m’esperaven desperts intentant no imaginar-se res.

Damunt les roques, mig a les fosques, les rialles i la música dels bars a l’esquena uns metres per darrere, mentre les onades trencaven als seus peus, les parelles es morrejaven. La cosa anava així: un al·lot se t’acostava a la disco i et demanava rotllo. Vols rotllo? Els més subtils et convidaven a fer un volt o a veure la mar. L’altre dia m’hi vaig atansar perquè hi havia lluna plena, i vaig veure llaunes de cocacola buides, les restes de qualque botelló vespertí. Em va costar reconèixer el vell carrer dels bars. No hi passava d’ençà que Mecano donà pas a La Oreja de Van Gogh i Hombres G, a El Canto del Loco.

Devien ser vers les onze de la nit. En la meva adolescència hauríem dit que és que encara era d’hora i per això tot estava tan mort. Ara costa de creure, que allò hagi de ressuscitar mai. En el silenci dels locals deserts i tancats, caducs cartells desgastats reten compte d’una època que ja ha passat. Com quan, a la ciutat, els avis ens deien allò de: “Fill meu, em ser jo petit, tot això eren camps”.c